L’ajuntament de Sallent perd davant del Suprem

Com a vegades diem mig fent broma, els jutges van posar l’ Al Capone a la presó per un delicte menor, no per la seva ocupació principal.

Així, una denuncia urbanística sobre l’ús prohibit d’abocar residus no regulat per l’ajuntament de Sallent a la zona del Cogulló va merèixer , fa 9 anys, una sentència que manava aturar l’abocament i restaurar la zona.

ICL va recórrer el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i va perdre. Ara acaba de recórrer al  Tribunal Suprem i ha perdut també; la sentència  és ferma.

Qué pasarà?

La regulació urbanística del Cogulló ha canviat  i ara seria legal abocar residus encara que la sentència continua dient que ha de parar i restituir.   A nosaltres ens sembla que trobaran una pirueta legal per saltar-se aquesta sentència

Aquest és l’article de David Bricollé l’14.11.2017 al Regió7:

El Suprem tomba el recurs de cassació sobre una de les sentències del Cogulló

L’empara l’havia sol·licitada Iberpotash per una de les resolucions urbanístiques que afecten el runam

 

El runam del Cogulló de Sallent ha estat objecte de diverses sentències

El Tribunal Suprem ha desestimat el recurs de cassació que l’empresa Iberpotash va presentar contra una de les sentències de caràcter urbanístic que deixaven en fals el runam del Cogulló. Es tracta d’un dels processos que en el seu moment (fa 9 anys) va engegar l‘Associació de Veïns Sant Antoni del Barri de la Rampinya de Sallent contra el que considerava un ús no regulat del dipòsit de residus. El Suprem ha considerat que el recurs de cassació –presentat contra una sentència del 2016 del TSJC que resolia ja un recurs anterior interposat per la mateixa empresa– no té prou fonament.

L’origen d’aquest procediment que ara ha esgotat tota la via judicial cal situar-lo 9 anys enrere. Es tracta de la petició que l’entitat va fer el 2008 a l’Ajuntament de Sallent demanant que obrís un expedient de protecció en relació amb els abocaments al runam del Cogulló, adduint que no s’ajustaven a la legalitat urbanística.

El consistori, però, va acordar el 18 d’agost d’aquell any desestimar la petició de l’associació i les mesures que els reclamaven que emprenguessin. Va ser contra aquest acord de denegació per part de l’Ajuntament que els representants de la Rampinya van presentar un contenciós administratiu, davant del qual el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya els va acabar donant la raó.

El que va resoldre el jutge en la primera sentència d’aquest procediment va ser anul·lar aquella denegació que va fer l’Ajuntament de Sallent, i el va condemnar, segons deia literalment el text de la resolució judicial, «a incoar expedient de protecció de la legalitat urbanística»; a «ordenar la suspensió immediata dels usos consistents en l’abocament i dipòsit de residu salí a la zona del Cogulló» i a requerir a Iberpotash «la legalització d’aquest ús, de manera que s’ajusti a l’àmbit determinat en el planejament urbanístic vigent al municipi».

La sentència encara anava més enllà i exigia al consistori sallentí que ordenés, «en resolució del restabliment de la realitat física alterada, el desmantellament del residu salí acumulat extramurs d’aquell àmbit».

El contenciós de l’Associació de Veïns Sant Antoni del Barri de la Rampinya era contra una decisió empresa per l’Ajuntament de Sallent, però també s’hi van sumar com a codemandades tant l’empresa Iberpotash com la Generalitat.

Prou sal a l’aigua: ni a Catalunya, ni a Hessen

Abocament d’aigües residuals al riu Werra a l’alçada de l’afluent Ulster

Amb motiu de la primera trobada entre la plataforma  Prousal, la Werra und Weser Anrainerkonferenz i la diputada del partit alemany Die Linke, Marjana Schott, resumim: “, s’ha d’acabar  la salinització dels rius i dels aqüífers subterranis deguda a la producció de potassa, tant a Hessen com a Catalunya”.

Demanem de manera conjunta que es faci servir la tecnologia moderna per evitar els residus salins. No es poden acceptar més incompliments de les Directives Europees i evidentment cal fer valer  el principi de  qui contamina, que pagui. Ens sembla important que la Comissió Europea  doni un tracte igual a totes les regions.

Estem  segurs  que l’única manera possible  de protegir els llocs de treball de la mineria a llarg termini només serà   amb una producció sostenible.

Trobareu més informació aquí: Waterkant 2016-04_36_CA

La UE reclama 5,8 milions a Iberpotash per ajudes públiques il·legals

La Comissió Europea assegura que les obres per reduir l’impacte ambiental de la muntanya de rebuig de Balsareny les havia de pagar l’empresa

Toc d’atenció de Brussel·les a la Generalitat i al govern espanyol per les ajudes a l’empresa minera Iberpotash. La Comissió Europea considera que van ajudar la companyia a estalviar-se diners en obres per reduir l’impacte ambiental de les mines de Balsareny, i ara Iberpotash ha de retornar 5,8 milions d’euros.

Tapar una muntanya de rebuig

Les obres es van fer a la muntanya de Vilafruns, formada per les impureses i el rebuig de la sal que durant molts anys s’havia anat extraient de les mines d’Iberpotash. El 2010 es va començar una espectacular obra d’enginyeria, que consistia bàsicament a tapar-la amb tres capes impermeables i una de terra i vegetació, per impedir la salinització de l’aigua.

Va costar gairebé vuit milions d’euros, pagats a mitges per la Generalitat i el Ministeri del Medi Ambient. La propietària de la instal·lació, Iberpotash -ara anomenada ICL Ibèria– no va posar-hi ni un euro, perquè les administracions van decidir assumir la inversió en considerar-la una prova pilot.

Per Brussel·les, eren ajudes il·legals

Però Brussel·les creu que la tecnologia ja era prou coneguda i diu que l’empresa va estalviar-se la inversió que li tocava per evitar la contaminació. Per tant, la Comissió Europea afirma que es tracta d’una ajuda d’estat il·legal i demana al govern espanyol que reclami a l’empresa una part dels diners. L’argumentació de la Comissió Europea es pot llegir en aquest document, a partir de la pàgina 19.

Iberpotash se’n renta les mans

Des de la companyia, asseguren que ells no poden tornar uns diners que no van rebre i diuen que la decisió de cobrir Vilafruns va ser exclusivament de l’administració.

En total, Brussel·les calcula que Iberpotash ha de tornar 5,8 milions d’euros, xifra que inclou també el cost d’uns avals sobre el seu negoci i que eren insuficients. L’empresa diu que ja s’ha posat al dia i presentarà recurs. La Generalitat està a l’espera de rebre la documentació oficial per pronunciar-se.

El Govern regularitza el runam del Cogulló d’Iberpotash

El ‘Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya’ ha publicat la declaració d’impacte ambiental del projecte de creixement d’aquesta muntanya de sal des de l’any 1988

El Govern ha regularitzat el runam del Cogulló, la muntanya de sal d’Iberpotash a Sallent. ElDiari Oficial de la Generalitat de Catalunya ha publicat la declaració d’impacte ambiental del projecte de creixement d’aquesta muntanya de sal des de l’any 1988. La data no és un error, ja que la declaració d’impacte ambiental havia sigut anul·lada pels tribunals el 2013 per un recurs dels veïns del barri de la Rampinya, una decisió que va ser ratificada en sentència ferma pel Tribunal Superior de Justícia de Catalunya el 2015.

L’empresa Iberpotash tenia l’autorització de la conselleria de Medi Ambient des del 2008 per a l’explotació minera a tota l’àrea de Sallent, però els tribunals la van anul·lar per la falta de declaració d’impacte ambiental al Cogulló des del 1988. Ara s’ha solucionat aquest defecte amb la declaració publicada al Diari Oficial, en sentit favorable a “l’autorització del projecte de creixement del dipòsit salí del Cogulló a partir del 1988”, tot i que el text indica que cal incorporar mesures correctores i limitacions.

La declaració d’impacte ambiental arriba tot i un últim atestat dels Mossos d’Esquadra, amb data del 19 de juny d’enguany i lliurat al jutjat número 5 de Manresa, en el qual es destaca que l’empresa ha fet esforços per millorar i corregir la situació però “encara es manté la incidència ambiental que les instal·lacions de l’empresa de producció de potasses té sobre els recursos naturals i el medi ambient de l’entorn de Sallent i Santpedor”.

Pròrroga judicial

Els abocaments de residu salí al Cogulló havien d’acabar el 30 de juny, però Iberpotash va aconseguir in extremis que el Tribunal Superior li donés un any de pròrroga, que poden arribar a ser dos, per poder acabar la rampa de la mina de Súria i tancar la de Sallent.

XAVIER GRAU Barcelona Diari ARA

Consideracions sobre l’EIA de la Planta de Purificació de sal de Sallent

Davant la presentació de l‘estudi d’impacte ambiental d’una planta de purificació de sal  que es vol construir a la Botjosa, hem presentat aquestes al·legacions

Generalitat de Catalunya

Departament de Territori  i  Sostenibilitat

Avinguda de Josep Tarradellas, 2-6 08029  Barcelona

Des de la Plataforma ProuSal, manifestem:

Entenem que aquesta planta es pretén construir ràpidament dins del recinte industrial d’Iberpotash a La Botjosa, com una de les quatre mesures compromeses per Iberpotash en el contenciós d’urbanisme per reduir properament fins a zero el residu que s’aboca al Cogulló. La planta pretén rentar i assecar 367.954 t/any de la “sal industrial bruta” que actualment s’aboca com a residu a dalt del runam, convertint-la en 150.000 t/any de “sal purificada” susceptible de comercialització. A canvi consumiria 644.839 m3 aigua/any, que en principi s’han d’obtenir de la concessió de 900.000 m3/any de l’EDAR Sallent-Artés més la de les noves captacions d’aigües salinitzades, i abocaria 872.320 m3/any de salmorra addicional, tot el que permet la capacitat de l’actual col·lector de salmorres, el factor limitant. El projecte dimensiona la planta al doble d’aquesta capacitat de manera que, si s’eliminés la restricció del col·lector i la “sal purificada” tingués prou sortida al mercat, la producció seria doble, consumint també el doble d’aigua i abocant el doble de salmorra.

El projecte enfoca la planta només com una mesura pel període transitori mentre es manté la mina Sallent-Balsareny en explotació. No explica si la planta de purificació de sal seguirà en funcionament per consumir residu dels runams de Sallent, tal com sembla lògic sota l’òptica ambiental i com –segons els diaris- expliquen directius d’ICL- Iberpotash.

Suggerim, doncs, ens sembla que en bona lògica, que aquesta planta de purificació de sal s’estudiï i avaluï ambientalment  no només per a aquest període transitori, sinó perquè pugui utilitzar els residus dels runams de Sallent i sigui  un dels elements de la restauració dels runams del Cogulló i la Botjosa més endavant.

Altre tema, molt relacionat,  és l’aigua que es necessita per restaurar i d’on cal treure-la, però suposem que aquest tema l’abordarà en profunditat i amb  rigor el programa de restauració del runam del Cogulló.

El principi de la fi

Estic convençut que el món com l’hem conegut, s’està acabant: la humanitat ha viscut una època de relativa abundància i aparent creixement, en base, sobretot, a l’explotació dels combustibles  fòssils emmagatzemats durant milions d’anys.  Això ha permès  una certa prosperitat i redistribució de la riquesa i  que el darrer capitalisme no tragués la seva cara més fosca. Les polítiques del wellfare o estat del benestar  en són un exemple.

Això s’ha acabat i el capitalisme torna a mostrar-se com és  de dur i cruel. En la seva etapa actual –que molts diuen serà la final- el capitalisme financer explota pobles sencers convertint-los en manufacturers de l’anomenat  primer món , privant-lo  de la possibilitat de viure per si sol. Per tenir  més lligat aquest primer món, ha trobat la manera de treure beneficis dels béns comuns: en una primera fase, aprofitant-se’n fins a degradar-los  i en una segona, anant a buscar aquest bé allà on encara existeix, o  restaurant-lo a través de processos caríssims i revenent-lo més car a una població ja  captiva.

El principal bé comú privatitzat és l’aigua i un cas de manual gairebé són els runams del Bages i com han estat explotats per la multinacional israeliana ICL. Per extreure la potassa ha fet servir uns sistemes que han contaminat  per molts anys els  recursos hídrics  bàsics de la població catalana, rius i aqüífers,  cosa que ha fet que els governs autonòmic i estatal haguessin  de fer quantioses inversions  per continuar  servint aigua de boca a la població de la conca del Llobregat,   des de Sallent fins a Barcelona. Un estudi econòmic exhaustiu ens mostraria que, a causa de la salinització, hem hagut d’invertir  no només en  plantes d’òsmosi i  dessaladores,  sinó també en els molts quilòmetres de tubs per portar aigua directament dels rius  a les potabilitzadores, com el recentment construït des del pantà de la Llosa del Cavall a Súria o buscant sistemes alternatius de subministrament d’aigua de boca.

Els governs s’han mostrat febles davant les multinacionals:  al Bages en tenim un exemple que fa anys  que dura  i n’hem vist el darrer episodi, fa quatre dies, quan el TSJC  ha  donat el  permís per abocar 1,600.000 TM més al Cogulló, en una operació combinada d’elusió de responsabilitats:  el Parlament aprovant una resolució covarda i la judicatura complaent  i modificant l’aplicació de la  llei , no fent cas  de l’interès general expressat per Directives europees ni de  les  sentències anteriors .

Molta gent, entre ells nosaltres, hem lluitat per introduir  racionalitat i sentit comú  en aquesta qüestió, per aconseguir que ICL pagués part del que ens ha robat, per aconseguir que aquests diners  fossin retornats i s’invertissin  en la restauració del  territori, per aconseguir que el conjunt de la societat ( govern, ajuntaments, sindicats, treballadors, tècnics) recuperés i es fes amo, s’apoderés del que era seu i ens ha estat pres, perquè tot plegat  tornés a procurar l’interès del conjunt.

La notícia de que persones particulars demanaven indemnitzacions milionàries a Iberpotash em va fer pensar que com que el govern feble (o  afavoridor d’ interessos privats abans que els dels seus governats ) no liderava cap procés, ni promovia una recuperació que ens fos útil a tots, cadascú tirava pel seu cantó.  Penso jo: on aniran  a parar aquestes indemnitzacions? Restauraran les rieres i aqüífers  o més aviat  serviran per fer un altre tub per tal que el litigant no es queixi més i el conjunt de la població estigui  encara més malament?

Aquí ve que vaig recordar en el que deia Gramsci, pensador profund, de que  en el temps de canvi sorgeixen els monstres i com que ningú és capaç de parar  els peus als lladres aquests, ni de liderar un procés d’empoderament del conjunt de la població,  doncs sorgeixen particulars que  miren només per ells i, talment  voltors, es llencen sobre la presa – ICL- que es mostra ferida, però s’hi llencen i esgarrapen i mosseguen… no  per aconseguir una millora general, sinó per treure’n un ( dubtós) benefici particular.

Jep Ribera, amb l’acord de la Plataforma ProuSal

Avui, el nostre germà riu Ter, riu. I més que riurà, esperem…

Avui hi ha quelcom que permet aventurar que el riu, el nostre riu, l’estimat Ter, podrà tornar a riure, alegre, com sempre havia rigut al llarg dels mil·lennis.
De mica en mica, els darrers decennis, el pare Ter havia anat perdent la seva alegria, tal i com anava perdent la seva aigua. Ja no se sentia la seva riallada poderosa tot saltant alegre per rescloses i engorjats. Ni aquelles rialles cristallines, zitzaguejant pels esqueis o bombollejant sobre els codolars. Ni tan sols gosava somriure, mentre, esquifit, lliscava sota els verns, llepant a penes els peus blancs de les jonqueres.
Dècades d’us i abús, sense cap control racional, han anat minvant el seu cabal, en altre temps abundós i vivificant, reduint-lo tot sovint a un trist reguerot sense força ni per arribar a mar. Si fa o no fa, semblant al nostre país: escanyat per excessiva generositat.

De fet, fa molts anys que tenim dos «Ters». Ben diferents. I cap dels dos és el que voldria i hauria de ser.
El Ter de dalt, del Bastiments a Sau, l’han convertit en un riu «extremista». Desenes i desenes de rescloses i canals, xuclen la seva aigua, l’aigua de tots, per bellugar turbines i produir electricitat que després ens venen a preus exorbitants. Eixugant el riu sense control, amb la patètica «legalitat» d’un sistema de «Concessions» esperpèntic, que eternitza al llarg de moltes dècades el negoci privat d’uns pocs.
El resultat és una mena de riu espasmòdic, que alterna llargs períodes de misèria, amb l’aigua segrestada als canals, i la seva vida asfixiada torrant-se al sol, amb puntuals i sobtades revingudes quan la pluja infla la seva força i les rescloses no abasten a contenir-la. Del tot al res.

En canvi, el Ter de baix, del Pasteral a la gola, ha esdevingut un riu «avorrit». I a sobre al revés del món.  La sed insadollable dels cinc milions de la conurbació barcelonina, ha estat engolint dècades ençà, les tres quartes parts de la seva aigua. Una gestió abusadora, ha carregat el gruix de l’abastament sobre les espatlles del nostre riu.
Resultat: Un riu absurd, que en plena canícula, al llarg de tot un estiu sense pluges, llueix un cabal xocant i inalterable. L’aigua que resta als embassaments és alliberada uniformement per abeurar els fruiters de la plana del Baix ter i els turistes de la Costa Brava. Passat l’istiu, els nou mesos restants, només l’avorriment absolut d’un cabal ridícul, que ni gosa arribar a mar, allà a l’Estartit.
En fi, tot un poema a la manca de respecte a la natura, al país i a la seva gent.

El Grup de Defensa del Ter, complim quasi trenta anys de pacientíssima activitat per intentar tornar la racionalitat de l’ús i l’aigua necessària al Ter. Hem fet de tot i més per aconseguir de l’administració una gestió raonable. Endebades.

I el que són les coses. Impensadament fa uns mesos, va obrir-se una escletxa d’esperança que va posar en marxa un espai de diàleg, la «Taula del Ter», que avui, ha cristal·litzat en forma d’un paper, que, cas d’acomplir-se allò que duu escrit, podria tornar la rialla al riu. I a molta gent que l’estimem.
Avui, a Girona han conclòs sis mesos de debat i negociació entre el Govern, l’Agència Catalana de l’Aigua i una bella representació dels usuaris, els municipis i les entitats que vetllem pel riu, entre elles Aiguaesvida i el Grup de Defensa del Ter.
El paper en qüestió, que serà signat solemnement en presència del M.H. Carles Puigdemont el proper 2 d’Agost, a Girona, no és altra cosa que un acord de tots, durament negociat, que gradualment al llarg de el propers 10 anys, comportarà la construcció i funcionament de tot un seguit d’estructures, (dessaladores, plantes de regeneració, sistemes de potabilització…) que permetran reduir el transvasament cap a la gran ciutat fins arribar a un màxim del 30% del cabal del Ter enlloc del descomunal 70% actual.
Al mateix temps, es prendran les mesures necessàries per obligar a tots els aprofitaments del riu a aprofitar només l’aigua que resti després de deixar passar el cabal de manteniment que determinava el Pla de cabals del 2006. El cabal imprescindible per «mantenir» el bon estat ambiental del Ter.
I un servidor, i el GDT, i tota la gent del riu, contemplarem extasiats el retorn, poc a poc, de la dignitat del Ter, de la seva força i bellesa i gaudirem dels seus inestimables serveis ambientals.

I els arbres, els ocells, els peixos, les bestioles i els ribetans tornarem a sentir, feliços, com riu el riu de bell nou. Així sia.

Jesús Soler i Vilaró, Grup de Defensa del Ter.
14 de juliol del 2017

El nostre comunicat abans de la resolució del tribunal

L’activisme mediambiental català exigeix el compliment de la llei a  Iberpotash  i valentia al  govern, ara que volem ser un país nou

El problema de la salinització al Llobregat no és només del Bages: és un problema de conca i de país. De conca, per la salinització i pèrdua del  riu i de país, pel deute que genera.

  • ICL, des del 98, ha fet augmentar exponencialment els runams. Vegeu la Web de l’ICC
  • ICL ha obtingut uns beneficis de 450 M€  els darrers 9 anys. Despeses: 300M€ ACA, 100 Barri Estació, 3 M€/any dessalar a Abrera.. i quants anys?

El dia 30 ICL ha de complir la normativa urbanística  i deixar d’abocar al Cogulló. Sembla que  el negoci que plantejava a Súria no  ha sortit  tal com volia  : en tot cas  és ella qui ha d’assumir les conseqüències, no tots plegats.

  • Una acció coordinada a molts pobles ho va fer evident el passat dia 17. Vegeu l’històric del hashtag #30JUNYProuSal!
  • Els municipis de Cornellà, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Esteve Sesrovires i Badalona han aprovat resolucions als seus ajuntaments  contràries  a la gestió actual  d’aquesta  empresa minera i el control que en fa el govern. La poderosíssima Àrea Metropolitana de Barcelona  i Terrassa previsiblement  n’aprovaran unes  de semblants aviat.
  • Si cal, ja ho havíem dit, que marxi ICL i que l’administració prengui les regnes de l’explotació. Amb la fiança que hauria d’haver dipositat ICL ja hi hauria una la base econòmica per desenrunar. Cal no tenir por i ser valents com a país.

ICL incompleix les normatives de gestió de residus, la de mines, la d’aigües  i la d’impacte ambiental, ja caldria haver establert “una fiança suficient” pel Cogulló i haver elaborat un Pla de Restauració

  • 4 contenciosos i una sentència penal. Dos expedients oberts per la UE. El detall a prousal.org, banda esquerra
  • Cal aturar l’abocament, produir amb residu 0 i restaurar els runams. Tot això, amb un pla comprovable, elaborat per instàncies solvents i no fabricat pels ‘amiguets’ del Govern o d’una universitat mig comprada.
  • L’eix vertebrador de la Directiva Marc de l’Aigua és “Qui contamina, que pagui” i aquí no es compleix.

L’eina que ha preparat el govern, el PDU de la mineria, no serveix

  • El PDU parteix de la declaració de la mineria com objecte d’interès general: La mineria i no el medi ambient o les persones. Per tant prioritza l’activitat industrial.
  • Aquest PDU no proposa validació exterior, ni té en compte la conca com a unitat. Ens cal un model clar sobre la compatibilitat de la mineria i el medi ambient. Cal una restauració real i comprovable, i una fiança real que correspongui a la magnitud de TOTS els runams

El canvi climàtic agreuja els problemes  de l’aigua i l’energia. Precisament els canvis en el règim hidrològic determinen canvis en els impactes vinculats als runams, i aquests no s’han calculat ni tingut en compte; s’haurien de calcular i gestionar.

  • Vulnerabilitat en termes d’abastament d’aigua de boca (qualitat i cost)
  • Vulnerabilitat de la qualitat del sòl: salinització de les terres agrícoles amb un impacte econòmic important a la part baixa de la conca.
  • Vulnerabilitat en termes d’ús del sòl: risc d’enfonsaments i estabilitat de les muntanyes de sal.
  • Vulnerabilitat en termes socioeconòmics , basat en el desenvolupament d’ activitats econòmiques insostenibles a llarg termini, caldria un pla estratègic pe la comarca a la llum de l’adaptació al canvi climàtic.

ProuSal!, juny 2017

 

 

 

TERRASSA. MOCIÓ APROVADA SOBRE ELS RUNAMS SALINS

 

Preàmbul en matèria de contaminació mediambiental del territori

Des de la consolidació de la mineria de la potassa al Bages els perjudicis per als usuaris situats riu avall van ser immediats. Els afectats porten dècades denunciant la situació a les administracions responsables, sobretot a la Regió Metropolitana de Barcelona (RMB) on un 40% de l’abastiment de l’aigua potable prové de la conca del riu Llobregat.

Des de l’any 1909 el recurs hídric es localitza sobretot a l’aqüífer de la Vall Baixa del Llobregat, on hi ha diversos pous d’extracció. Cal afegir que el cabal de subministrament es va haver de reforçar amb la construcció i posterior ampliació de l’Estació de Tractament d’Aigua Potable (ETAP), que capta aigües superficials i les tracta per abastir la RMB.

Per treure pressió al greu problema de salinització de les aigües del riu Llobregat, al 1968 es va construir el primer col·lector de salmorres per tal de transportar els residus salins des de Cardona i  Balsareny fins al mar. Aquest col·lector s’ha trencat unes 550 vegades des del seu inici, fet que ha provocat la salinització de l’aqüífer i ha perjudicat l’activitat agrícola així com la fauna i la flora. Per resoldre aquest problema i l’insuficient cabal  l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA) va resoldre ampliar el col·lector amb diners públics intentant pal·liar l’impacte ocasionat per una activitat privada. L’ampliació es va dur a terme en una primera fase des d’Abrera fins al mar, i resta encara pendent la segona des d’Abrera fins a Balsareny i Sallent.

Malgrat tot, la salinitat de les aigües del Llobregat va en augment i amenaça la salubritat de l’aigua de boca de les poblacions de la RMB. La causa del problema és l’acumulació de residus sòlids salins provinents de l’extracció de potassa per part de l’empresa ICL

(Israel Chemicals Limited) Iberia Súria&Sallent, antiga Iberpotash. Als més dels 80 milions de tones de residus sòlids acumulats al llarg dels anys, diàriament es segueixen dipositant unes 5000 Tm en els gegantins runams de Súria i Sallent.

Abans de l’ETAP que abasteix la RMB, la ciutat de Terrassa te la seva captació. Aquesta situada a la cubeta d’Abrera subministra mes d’un 90%,.del nostre consum d’aigua de boca del riu Llobregat, que  pateix des de l’obertura de les mines de sal al Bages greus episodis de contaminació salina (que no detallem aquí) documentats en el llibre “Rius de sal” editat pel Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat. Per tant, la qualitat i el cost de l’aigua de boca estan directament afectats per les conseqüències de la mineria de la potassa al Bages.

La inoperància o insuficiència de l’actuació administrativa davant d’aquest ecocidi ha fet que la societat civil denunciï per via judicial l’impacte generat per l’abocament i dipòsit de residus salins. Seguidament esmentem les sentències que ja són fermes:

  • Una condemna penal a quatre directius, per delicte ecològic, ratificada per l’Audiència Provincial.
  • 4 contenciosos:
    • Contra el programa i la fiança de restauració de Sallent.
    • Contra el POUM 2010 de Sallent.
    • Contra l’autorització ambiental de l’explotació minera de Sallent-Balsareny.
    • Contra l’Ajuntament de Sallent per tolerar l’abocament.
  • En l’àmbit penal, el mes de maig de 2014, a instàncies de la Secció de Medi Ambient de la Fiscalia del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya es van obrir noves diligències d’investigació.
  • 2 expedients oberts per la UE a l’estat espanyol:
    • A la DG de Medi Ambient per vulneració del principi de qui contamina paga.
    • A la DG de la Competència per ajuts il·legals.
  • Judici popular celebrat el novembre del 2016 on es va evidenciar que la salinització del Llobregat i Cardener no afecta només als rius i aqüífers del voltant de la indústria sinó que malmet l’aigua del Llobregat fet que augmenta el preu de la factura i crea un deute al país que haurem d’assumir entre tots i totes.

Preàmbul en matèria de vulneració dels Drets Humans:

ICL Iberia Súria&Sallent forma part d’Israel Chemicals Limited (ICL)  una empresa israeliana, que posseeix mines de fosfats i urani al Mar Mort, un territori ocupat il·legalment segons el dret internacional.

L’empresa dóna suport a les polítiques d’ocupació exercides per l’estat d’Israel sobre Palestina, a  través del seu programa “Apadrina un soldat”, amb el qual proporciona recolzament econòmic a l’exèrcit israelià.

L’informe de L’Observatori de Drets Humans i Empreses assegura que entre el 2008 i el 2013, l’empresa ICL fou l’únic proveïdor de fòsfor blanc per a projectils de l’Exèrcit dels Estats Units. Al seu torn, el mateix model de projectils de fòsfor blanc estatunidencs van ser utilitzats sobre Gaza per part d’Israel, causant desenes de morts i ferits civils en zones densament poblades.

Un document de l’Exèrcit dels Estats Units d’Amèrica evidencia els fets i exposa que ICL va vendre fòsfor blanc a l’Exèrcit dels Estats Units entre els anys 2008 i el 2013. El fòsfor blanc proveït era destinat als programes FY12 US Army M110 i a projectils de 155mm (produïts a Pine Bluff Arsenal). En el contracte de 2013, el darrer del que es té constància documentada, s’especifica que l’ús del fòsfor blanc serà destinat a projectils d’artilleria de 155mm M110A2.

Per tot el que s’ha esmentat, es fa palès que ICL té un vincle directe amb l’estat d’Israel i les seves polítiques d’ocupació, que incompleixen el dret internacional i els Drets Humans sistemàticament.

Per tot el que s’ha exposat anteriorment, a més de les sentències fermes, els expedients oberts i el judici popular queda demostrat a bastament que ICL-Iberpotash:

-Salinitza el riu Llobregat i els seus aqüífers, encarint, degradant i malmetent l’aigua, que és d’ús comú a la ciutat de Barcelona i la seva conurbació.

-Crea un deute al país, ja que contamina i no paga. Deute que quedarà els propers anys encara que l’explotació s’aturi.

-Es còmplice de l’ocupació militar de Palestina, subvencionant directament unitats de l’exercit israelià i sent l’Estat israelià accionista directe de l’empresa.

Amb aquests antecedents i en mèrit de l’interès general i públic, tenint en compte que una de les competències pròpies de qualsevol municipi és la del subministrament d’aigua així com la de tenir cura de la salubritat pública, traslladem al ple aquesta moció per tal de:

Sobre els expedients de la UE

  1. Que l’ajuntament es personi, o denunciï en la forma més adequada, en els expedients oberts a la UE al voltant de ICL-Iberpotash.

Sobre la Generalitat i el PDU

  1. Que l’ajuntament demani formalment a la Generalitat ser inclòs com a part implicada en l’elaboració del PDU per tal de vetllar perquè aquest sigui el màxim d’exigent i gens flexible en el tema mediambiental i, especialment,

2.a – Que s’exigeixi a l’empresa –tal com demana la sentencia en ferm del TSJC- la presentació d’un pla de restauració real i adequat a les dimensions del runam del Cogulló, pla que hauria d’estar validat per un grup d’experts independents, abans d’executar-se.

2.b – Que inclogui una xarxa d’indicadors dels nivells de salinitat en pous, aqüífers i en el propi riu per poder fer un seguiment real i públic dels índexs de salinitat; ja que sabem que contamina , però no on ni quan, i cal poder avaluar si els plans de restauració seran efectius.

2.c – Que a partir de la data de juny de 2017 s’exigeixi a l’empresa que qualsevol nou abocament de runam ha de ser en un lloc tancat, impermeabilitzat, i que compleixi totes les normatives de seguretat necessàries per aquest tipus de residus i, en tot cas, amb l’objectiu de residu zero per l’any 2020.

2.d – Que el document inclogui unes dates que delimitin els terminis del procés i que el seu incompliment impedeixi qualsevol ampliació de la producció i pugui comportar la paralització i, fins i tot, el tancament de l’empresa.

 

Sobre la ciutadania i les poblacions de la conca del Llobregat, aigües avall de les mines de potassa.

  1. Que l’ajuntament es comprometi en accions de sensibilització i difusió i especialment, estengui aquesta moció a tots els ajuntaments de la conca del Llobregat més avall dels runams salins, perquè s’hi puguin adherir i votar-la.

Sobre els drets humans.

  1. Que l’ajuntament s’afegeixi a la campanya de Boicot, Desinversions i Sancions a l’Estat d’Israel, , especialment en relació a empreses com ICL-Iberpotash.
  2. Que a partir d’ara, l’ajuntament es comprometi a desenvolupar mesures legals en matèria de contractacions i relacions amb el sector privat on l’ajuntament tingui veu i vot, es tingui en compte i es pugui exigir que l’empresa contractada no estigui involucrada en cap cas de violacions dels Drets Humans i en la destrucció del Territori.
  3. Que es doni comunicació d’aquests acords al Departament de Sostenibilitat i Territori de la Generalitat de Catalunya, i les entitats ProuSal i BDS i als mitjans de comunicació locals.

(Versió provisional, aprovada al Ple de l’ajuntament de Terrasa del 29/6/2017)

 

L’ACTIVISME MEDIAMBIENTAL ES COORDINA PER EXIGIR QUE IBERPOTASH COMPLEIXI LA LLEI

Des de Prou Sal volem  recolzar  la judicatura per tal que es mantingui ferma en la data límit del 30 de juny per aturar l’abocament al runam del Cogulló de Sallent, complint així el retard acordat de la sentència de ja fa tres anys. També els animem a que vigilin el compliment de totes les altres sentències sobre l’establiment de fiança i la redacció el pla de restauració i, en definitiva , a que apliquin la màxima de “qui contamina, que pagui!”.
També volem fer evident al conjunt de la població que el problema de la salinització del Llobregat no és només un problema del Bages i que la llarga història dels residus de les mines de potassa, salinitzant el Llobregat i creant un deute al país i a tota l’àrea metropolitana de Barcelona -una història agreujada els darrers vint anys degut a que la multinacional israeliana ICL-Iberpotash, ha augmentat exponencialment la quantitat de residus abocats i juga amb el xantatge dels llocs de treball dels minaires- és a punt de començar el seu final

Imatge inserida 1

Des de molts llocs de Catalunya, el passat dia 17 vam projectar  les mateixes imatges i vam  repartir les mateixes octavetes, AMB EL LEMA
#30JUNYProuSal!
Ens vam fer veure i sentir a Barcelona, El Prat de Llobregat, Sant Feliu de Llobregat, Molins de Rei, Martorell, Abrera, Cornellà, Manresa, Badalona, Artés  , Navàs, Artés, Santpedor, Terrassa, Sallent, Balsareny,  Girona, Sant Joan Despí,  a la piraguada per l’Ebre, Manlleu, Massanés, Mollet… i més poblacions que s’hi van sumar.

Aqui teniu algunes de les imatges

Imatge inserida 2

Imatge inserida 5

 

Imatge inserida 3