Mentrestant res no belluga, el nostre ajuntament contempla el paisatge amb total indolència, mira passar els minuts al rellotge, mentre va expirant el plaç per reclamar que l’asseguradora d’Agbar pagui pel dany fet a la Corbatera...perquè?...per no posar en perill els llocs de treball de l’empresa asseguradora? per preservar els llocs de treball de les plantes envasadores d’aigua? perquè en vista de l’ambient i l’aigua, cap empresa del ram del metall, l’electrònica o l’alimentació no es prenguin la molèstia de venir fins a Sallent per valorar l’implantació de noves indústries? Segurament aquestes valoracions no passen l’examen de la foto per satèl·lit.
Com sempre els nostres polítics continuen consagrats al seu propi profit, a la lluita pel bocí de poder que volen conservar o aconseguir, amagant-se darrera la lluita d’ideologies i del “teva-meva” propagandístic, confiats que arribat el moment, els anyells del poble tornarem a votar sectàriament sense fer cap valoració racional sobre les gestions efectives que han fet. La màquina és la mateixa de sempre, el poder trepitjant el poble, només s’ha canviat la carrosseria, s’hi ha donat una capa de pintura, podem decidir qui mana però no com mana i és gairebé impossible canviar qui ho fa malament perquè no tenim alternatives. Mentre això passa, nosaltres, el poble adormit, mirem el món d’amagat, des de darrera la cortina, esperant que algú llanci la primera pedra.
En l’últim any i escaig, han passat coses importants que podien haver encaminat la solució definitiva per l’eliminació dels runams i la preservació dels llocs de treball a les mines. En canvi, les actituds prepotents i immobilistes exhibides pels polítics, tranquils a la seva poltrona, els sindicats i l’UPC, venuts a Iberpotash a preu de saldo, l’empresa, celebrant-ho amb whisky car i el col·lectiu miner, recelós amb Prousal i complaent amb l’amo, tots amb bones paraules i res més, contribueixen a enquistar encara més el problema, a afavorir-ne el creixement, a impossibilitar una sortida pactada per totes les parts.
Els runams creixen, la salinització s’agreuja, l’empresa compta els beneficis, els polítics i els venuts paren la mà, i la resta...ens fem fotre i continuem comprant garrafes d’aigua.
Mirant en perspectiva, la certesa de que en el diàleg, la col·laboració i el respecte per la llei i la justícia eren les claus per trobar la solució, era malauradament una certesa errònia, malauradament una pèrdua de temps. Malauradament la llei és igual per a tots, però no se’ns aplica a tots per igual. Malauradament...
Aquesta vegada ha estat 500 metres més amunt de la Corbatera (Sallent), just sota el pont que porta cap a Cabrianes. 100 metres més avall d'on l'any passat ja hi va haver un vessament que va afectar un camp de conreu.
Mentre es parla del POUM, de les dessaladores, de l'autorització ambiental, del Fòrum de la Mineria, de la crisi, de les eleccions europes, etc., les muntanyes de sal van creixent. Dia i nit, sense aturador.