El Jutjat Penal emet una resolució d’execució de la sentència que condemnava tres exdirectius per un delicte ambiental

El jutge dóna a Iberpotash mig any per dir com descontaminarà pous i aqüífers

El magistrat del Jutjat Penal número 1 de Manresa insta l’empresa Iberpotash que presenti en un termini màxim de sis mesos “un pla d’execució concret” que defineixi les mesures que emprendrà per recuperar els pous i aqüífers contaminats per l’activitat de l’empresa minera, molt concretament pels lixiviats dels runams salins del Cogulló (Sallent) i el Fusteret (Súria). És una exigència que el magistrat expressa en una resolució dictada aquest mes de setembre com a procediment d’execució de la sentència que va condemnar tres exdirectius i, subsidiàriament, l’empresa per un delicte ecològic. En concret, perquè en el període entre el 1997 (quan es va presentar la denúncia) i el 2003 (quan es va tancar la investigació) es va considerar demostrat i constatat que hi havia hagut una contaminació per salinització de pous i cursos d’aigua que encara estan afectats.

Es tracta d’una sentència que es va dictar en primera instància el desembre del 2014 -el mateix mes que hi va haver el judici- i que va passar a ser ferma el febrer d’aquest any, quan l’Audiència de Barcelona la va ratificar -quan va resoldre un recurs presentat pels condemnats-, tot i que va rebaixar les penes als tres exdirectius. Sí que va mantenir, però, la condemna de delicte ecològic i de reparació de danys causats.

Segons consta en la resolució d’execució, el jutge considera que un termini inferior als sis mesos “podria comportar la presentació d’un deficient pla d’execució, amb possibles omissions de detalls i concrecions, atesa l’extensió de la zona que s’ha de recuperar”.

Segons el magistrat, aquest pla “haurà de determinar les mesures que s’encarregaran i es costejaran per procedir a l’efectiva detenció i paralització dels vessaments de lixiviats contaminants de les aigües procedents dels residus salins dipositats als runams actius de les seves instal·lacions”, així com “les mesures necessàries per mantenir l’equilibri ecològic pertorbat, amb l’establiment de terminis a complir en aquesta fase d’execució”.

També exigeix que en les mesures “s’haurà de proposar la manera d’evitar que els lixiviats dels dipòsits salins segueixin entrant a les aigües subterrànies i, en conseqüència, com s’evitarà aquesta situació”, i una “proposta de restauració per eliminar l’elevada salinitat dels pous, fonts, torrents i rius referits” en la sentència (vegeu desglossat). En aquest sentit, la resolució encomana, per una banda, a l’Ajuntament de Santpedor que en el termini d’un mes presenti una relació detallada “dels perjudicis econòmics causats per la impossibilitat del seu ús per a consum públic provocats per l’elevada salinitat de les aigües subterrànies d’aquesta població”.

De l’altra, també habilita el cos d’Agents Rurals perquè en el termini de dos mesos elabori un atestat “en què siguin identificats els propietaris dels pous i fonts particulars relacionats [a la sentència], i se’ls requereixi perquè acreditin o justifiquin els perjudicis econòmics soferts en cada cas per la pèrdua” d’aquests abastaments.

A partir del pla d’execució i dels atestats requerits, es confeccionarà “un informe pericial per quantificar les responsabilitats civils corresponents”.

Tal com ja va informar aquest diari el febrer passat, la sentència deia textualment que “es va comprovar la negativa influència dels lixiviats generats pel runam principal d’Iberpotash a Súria sobre el seu entorn, pel fet que no estava degudament condicionat pels acusats per evitar que aquells [els lixiviats] sortissin lliurement i sense cap autorització administrativa cap a l’exterior amb la presència, a més, de restes dels compostos orgànics volàtils”.

Segons els magistrats, “aquest risc greu d’afectació a les aigües continentals no resulta només de l’augment de la salinitat provocada pels lixiviats salins que sortien lliurement del gran runam”, sinó també “per la presència d’aquests referits compostos orgànics volàtils utilitzats en el procés productiu i detectats clarament” en diferents punts on es van fer recollides de mostres.

David Bricollé, Regio7. 30.09.2016

El Jutjat Penal emet una resolució d’execució de la sentència que condemnava tres exdirectius per un delicte ambiental

El jutge dóna a Iberpotash mig any per dir com descontaminarà pous i aqüífers

El magistrat del Jutjat Penal número 1 de Manresa insta l’empresa Iberpotash que presenti en un termini màxim de sis mesos “un pla d’execució concret” que defineixi les mesures que emprendrà per recuperar els pous i aqüífers contaminats per l’activitat de l’empresa minera, molt concretament pels lixiviats dels runams salins del Cogulló (Sallent) i el Fusteret (Súria). És una exigència que el magistrat expressa en una resolució dictada aquest mes de setembre com a procediment d’execució de la sentència que va condemnar tres exdirectius i, subsidiàriament, l’empresa per un delicte ecològic. En concret, perquè en el període entre el 1997 (quan es va presentar la denúncia) i el 2003 (quan es va tancar la investigació) es va considerar demostrat i constatat que hi havia hagut una contaminació per salinització de pous i cursos d’aigua que encara estan afectats.

Es tracta d’una sentència que es va dictar en primera instància el desembre del 2014 -el mateix mes que hi va haver el judici- i que va passar a ser ferma el febrer d’aquest any, quan l’Audiència de Barcelona la va ratificar -quan va resoldre un recurs presentat pels condemnats-, tot i que va rebaixar les penes als tres exdirectius. Sí que va mantenir, però, la condemna de delicte ecològic i de reparació de danys causats.

Segons consta en la resolució d’execució, el jutge considera que un termini inferior als sis mesos “podria comportar la presentació d’un deficient pla d’execució, amb possibles omissions de detalls i concrecions, atesa l’extensió de la zona que s’ha de recuperar”.

Segons el magistrat, aquest pla “haurà de determinar les mesures que s’encarregaran i es costejaran per procedir a l’efectiva detenció i paralització dels vessaments de lixiviats contaminants de les aigües procedents dels residus salins dipositats als runams actius de les seves instal·lacions”, així com “les mesures necessàries per mantenir l’equilibri ecològic pertorbat, amb l’establiment de terminis a complir en aquesta fase d’execució”.

També exigeix que en les mesures “s’haurà de proposar la manera d’evitar que els lixiviats dels dipòsits salins segueixin entrant a les aigües subterrànies i, en conseqüència, com s’evitarà aquesta situació”, i una “proposta de restauració per eliminar l’elevada salinitat dels pous, fonts, torrents i rius referits” en la sentència (vegeu desglossat). En aquest sentit, la resolució encomana, per una banda, a l’Ajuntament de Santpedor que en el termini d’un mes presenti una relació detallada “dels perjudicis econòmics causats per la impossibilitat del seu ús per a consum públic provocats per l’elevada salinitat de les aigües subterrànies d’aquesta població”.

De l’altra, també habilita el cos d’Agents Rurals perquè en el termini de dos mesos elabori un atestat “en què siguin identificats els propietaris dels pous i fonts particulars relacionats [a la sentència], i se’ls requereixi perquè acreditin o justifiquin els perjudicis econòmics soferts en cada cas per la pèrdua” d’aquests abastaments.

A partir del pla d’execució i dels atestats requerits, es confeccionarà “un informe pericial per quantificar les responsabilitats civils corresponents”.

Tal com ja va informar aquest diari el febrer passat, la sentència deia textualment que “es va comprovar la negativa influència dels lixiviats generats pel runam principal d’Iberpotash a Súria sobre el seu entorn, pel fet que no estava degudament condicionat pels acusats per evitar que aquells [els lixiviats] sortissin lliurement i sense cap autorització administrativa cap a l’exterior amb la presència, a més, de restes dels compostos orgànics volàtils”.

Segons els magistrats, “aquest risc greu d’afectació a les aigües continentals no resulta només de l’augment de la salinitat provocada pels lixiviats salins que sortien lliurement del gran runam”, sinó també “per la presència d’aquests referits compostos orgànics volàtils utilitzats en el procés productiu i detectats clarament” en diferents punts on es van fer recollides de mostres.

David Bricollé, Regio7. 30.09.2016

Iberpotash, farem salat

  • “El símptoma es diu escalfament climàtic, però la malaltia es diu capitalisme”

    Jorge Riechmann

    Sovint un sol conflicte pot fer de mirall del país que som. A vegades una sola causa pot revelar-nos com rutllem encara. Hi ha sempre la versió oficial -oficiada pels oficials del sistema- però sempre hi ha l’altra cara de la Lluna. Mai hi ha història sense contrahistòria: la que s’imposa des de dalt, la que resisteix des de baix. Si alguna cosa ensenyava a aprendre l’enyorat Xavier Vinader era a preguntar tres cops i a no conformar-se mai amb la primera resposta del poder. Preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Fins que la realitat surés, malgrat que fos salada i del tot decebedora. És el que passa amb tot el que envolta l’empresa Iberpotash. Llei del silenci, maquillatge impossible i relacions triangulars -diner, política, mitjans- de poder. Fractura ecològica i factura social, els fets són el que són i no els que proclama la televisió, malgrat la lluita veïnal, social i ecologista que fa dues dècades que ho denuncia, en la solitud de la dignitat. A pams, que la muntanya de runam salí fa pujada. I molta. Com la factura que paguem entre tots.

    Fets, no paraules. La salinització del riu Llobregat és d’una evidència empírica i científica tan indiscutible com antiga. Metàfora nacional: som un país que dessalinitza rius… d’aigua dolça. El procés continuat -passat i present- de contaminació salina afecta rius, torrents i aqüífers, compromet l’agricultura, i afecta les persones. Fins i tot la Generalitat, quan Europa pregunta, li respon acreditant “el notable impacte que té en el medi ambient en general i, en particular, en els recursos hídrics de la conca del Llobregat […] la contaminació salina de les aigües superficials i subterrànies, que està provocant nombrosos problemes i afectant la qualitat de l’aigua per al consum humà”. Ja saben, tot poder afirma en privat el que nega en públic: els rigors roïns d’un cinisme hipòcrita.

    Sentències, no acusacions. Poder del diner i diner del poder, un editorial de la revista corporativa d’Iberpotash -membre de l’executiva de Foment- alertava d’acusacions falses. Surrealisme tràgic, centrem-nos, doncs, en les inapel·lables sentències fermes: les de l’Audiència de Barcelona, les del TSJC, les del Tribunal Suprem. Les que acrediten la contaminació, certifiquen l’omissió -desídia i inanició- de protecció de l’entorn, condemnen directius a presó i ordenen retirar la muntanya de sal de Sallent. Inquieta saber que l’acord entre Generalitat i empresa és que el runam salí serà retirat abans de l’any… 2065. D’aquí 50 anys i sense esclarir, mal averany, qui ho pagarà.

    Deutes, no beneficis. De negoci privat i factura pública, l’estimació de la UE -gens sospitosa d’anticapitalisme- sosté que un 92% del cost de reparar la contaminació és públic. La despesa pública de l’ACA i, entre d’altres, el col·lector de salmorres que arriba a la Mediterrània ens ha costat, pel cap baix, 300 milions d’euros. La planta dessalinitzadora d’Abrera ens surt a 3 milions cada any per poder abastar Barcelona d’aigua de beure. Fins i tot va caure un barri sencer, el de l’Estació, que va haver de ser reallotjat -300 famílies- i ens va costar 100 milions més. Aleshores la responsable era Potasses del Llobregat, comprada després per una Iberpotash que endeuta un país sobreendeutat.

    Guerra, no pau. Per si no fos prou, de cirereta, l’injust teló de fons de Palestina. Perquè Iberpotash, empresa de matriu israeliana, contribueix a finançar la guerra i és còmplice directe del règim d’apartheid dels territoris ocupats palestins. Paga i promou -programa Apadrina un Soldat- les polítiques colonials, expansionistes i militaristes israelianes.

    Anuncis, no notícies. Tota propaganda vulnera el dret a la informació, però si es cola com a notícia en un mitjà públic, frega la vergonya. El divendres 10 de juny a l’Ajuntament de Barcelona es van presentar les conclusions de la Plataforma Prou Sal i BDS Catalunya sobre l’activitat d’Iberpotash. Tota la premsa hi era convocada. TV3, la nostra, no hi va assistir: no ho discuteixo. Al TN migdia no en van dir res. Al de la nit, sí: una contrapeça, però dedicada íntegrament a lloar l’empresa. Ni piu de la denúncia de Prou Sal. M’encantaria veure, entre bambolines, com es va confegir aquella peça (des)informativa. La fàcil metàfora tèxtil és que qui informava, a peu de mina, ho feia amb l’armilla posada d’Iberpotash. I per alguna cosa deu ser que l’ Anuari dels silencis mediàtics del Grup de Periodistes Ramon Barnils incorpora el cas d’Iberpotash i el runam salí com un dels casos destacats.

    En tot plegat, falta la pregunta d’or. Què ha fet la Generalitat, la conselleria, el Govern? Bé, som-hi, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Primera, concedir el 2008 una llicència ambiental pel runam, decretada il·legal: no riguin gaire, que la va concedir un conseller ecosocialista del tripartit. Ecologistes de debò. Segona, el novembre passat compareixien al costat dels directius d’Iberpotash Santi Vila i Felip Puig, Govern en funcions, per decretar per decret l’activitat de l’empresa com “d’interès públic” #oletu. Després d’aquell anunci encara arribarien dos expedients oberts per la UE contra la Generalitat: una per contaminació i l’altra per ajuts públics il·legítims (7,9 milions d’euros). I al febrer l’Audiència de Barcelona condemnava Iberpotash a pagar la necessària recuperació ecològica. Mentrestant, el nou PDU de la mineria del Bages anuncia perillosament que se seguirà posant el territori al servei de l’empresa. Com cou que no n’aprenem.

    La broma de mirar a una altra banda, de riure-li les gràcies a les multinacionals, pot sortir encara més cara si tot acaba, com és previsible, en multes milionàries imposades per la UE. És sabut que les tensions entre indústria extractiva i qualitat de vida, sindicalisme i ecologisme, no són noves. Però caldrà anar obrint el debat sobre un business friendly que també trinxa el país. Iberpotash: contaminació cronificada, deute públic derivat i complicitat amb la sorda guerra llarga a Palestina. Com en el procés, de l’únic que podem estar satisfets és de tenir veïnes i veïns que resisteixen i no defalleixen.

    Finalment: Iberpotash, raó d’estat? Raó de mercat? Línia vermella? Per què? Si no és demanar gaire, que diria Martí i Pol, esperem no fer salat. I que, en un país normal, en la República que vindrà, cada dia es protegeixi el territori per a les generacions futures, on qui contamini pagui i on sempre siguem còmplices de la pau. Mai de la guerra. Sigui contra l’aigua, l’entorn, els veïns o els palestins.

    David Fernàndez 18/06/2016 18:49

Iberpotash, farem salat

  • “El símptoma es diu escalfament climàtic, però la malaltia es diu capitalisme”

    Jorge Riechmann

    Sovint un sol conflicte pot fer de mirall del país que som. A vegades una sola causa pot revelar-nos com rutllem encara. Hi ha sempre la versió oficial -oficiada pels oficials del sistema- però sempre hi ha l’altra cara de la Lluna. Mai hi ha història sense contrahistòria: la que s’imposa des de dalt, la que resisteix des de baix. Si alguna cosa ensenyava a aprendre l’enyorat Xavier Vinader era a preguntar tres cops i a no conformar-se mai amb la primera resposta del poder. Preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Fins que la realitat surés, malgrat que fos salada i del tot decebedora. És el que passa amb tot el que envolta l’empresa Iberpotash. Llei del silenci, maquillatge impossible i relacions triangulars -diner, política, mitjans- de poder. Fractura ecològica i factura social, els fets són el que són i no els que proclama la televisió, malgrat la lluita veïnal, social i ecologista que fa dues dècades que ho denuncia, en la solitud de la dignitat. A pams, que la muntanya de runam salí fa pujada. I molta. Com la factura que paguem entre tots.

    Fets, no paraules. La salinització del riu Llobregat és d’una evidència empírica i científica tan indiscutible com antiga. Metàfora nacional: som un país que dessalinitza rius… d’aigua dolça. El procés continuat -passat i present- de contaminació salina afecta rius, torrents i aqüífers, compromet l’agricultura, i afecta les persones. Fins i tot la Generalitat, quan Europa pregunta, li respon acreditant “el notable impacte que té en el medi ambient en general i, en particular, en els recursos hídrics de la conca del Llobregat […] la contaminació salina de les aigües superficials i subterrànies, que està provocant nombrosos problemes i afectant la qualitat de l’aigua per al consum humà”. Ja saben, tot poder afirma en privat el que nega en públic: els rigors roïns d’un cinisme hipòcrita.

    Sentències, no acusacions. Poder del diner i diner del poder, un editorial de la revista corporativa d’Iberpotash -membre de l’executiva de Foment- alertava d’acusacions falses. Surrealisme tràgic, centrem-nos, doncs, en les inapel·lables sentències fermes: les de l’Audiència de Barcelona, les del TSJC, les del Tribunal Suprem. Les que acrediten la contaminació, certifiquen l’omissió -desídia i inanició- de protecció de l’entorn, condemnen directius a presó i ordenen retirar la muntanya de sal de Sallent. Inquieta saber que l’acord entre Generalitat i empresa és que el runam salí serà retirat abans de l’any… 2065. D’aquí 50 anys i sense esclarir, mal averany, qui ho pagarà.

    Deutes, no beneficis. De negoci privat i factura pública, l’estimació de la UE -gens sospitosa d’anticapitalisme- sosté que un 92% del cost de reparar la contaminació és públic. La despesa pública de l’ACA i, entre d’altres, el col·lector de salmorres que arriba a la Mediterrània ens ha costat, pel cap baix, 300 milions d’euros. La planta dessalinitzadora d’Abrera ens surt a 3 milions cada any per poder abastar Barcelona d’aigua de beure. Fins i tot va caure un barri sencer, el de l’Estació, que va haver de ser reallotjat -300 famílies- i ens va costar 100 milions més. Aleshores la responsable era Potasses del Llobregat, comprada després per una Iberpotash que endeuta un país sobreendeutat.

    Guerra, no pau. Per si no fos prou, de cirereta, l’injust teló de fons de Palestina. Perquè Iberpotash, empresa de matriu israeliana, contribueix a finançar la guerra i és còmplice directe del règim d’apartheid dels territoris ocupats palestins. Paga i promou -programa Apadrina un Soldat- les polítiques colonials, expansionistes i militaristes israelianes.

    Anuncis, no notícies. Tota propaganda vulnera el dret a la informació, però si es cola com a notícia en un mitjà públic, frega la vergonya. El divendres 10 de juny a l’Ajuntament de Barcelona es van presentar les conclusions de la Plataforma Prou Sal i BDS Catalunya sobre l’activitat d’Iberpotash. Tota la premsa hi era convocada. TV3, la nostra, no hi va assistir: no ho discuteixo. Al TN migdia no en van dir res. Al de la nit, sí: una contrapeça, però dedicada íntegrament a lloar l’empresa. Ni piu de la denúncia de Prou Sal. M’encantaria veure, entre bambolines, com es va confegir aquella peça (des)informativa. La fàcil metàfora tèxtil és que qui informava, a peu de mina, ho feia amb l’armilla posada d’Iberpotash. I per alguna cosa deu ser que l’ Anuari dels silencis mediàtics del Grup de Periodistes Ramon Barnils incorpora el cas d’Iberpotash i el runam salí com un dels casos destacats.

    En tot plegat, falta la pregunta d’or. Què ha fet la Generalitat, la conselleria, el Govern? Bé, som-hi, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Primera, concedir el 2008 una llicència ambiental pel runam, decretada il·legal: no riguin gaire, que la va concedir un conseller ecosocialista del tripartit. Ecologistes de debò. Segona, el novembre passat compareixien al costat dels directius d’Iberpotash Santi Vila i Felip Puig, Govern en funcions, per decretar per decret l’activitat de l’empresa com “d’interès públic” #oletu. Després d’aquell anunci encara arribarien dos expedients oberts per la UE contra la Generalitat: una per contaminació i l’altra per ajuts públics il·legítims (7,9 milions d’euros). I al febrer l’Audiència de Barcelona condemnava Iberpotash a pagar la necessària recuperació ecològica. Mentrestant, el nou PDU de la mineria del Bages anuncia perillosament que se seguirà posant el territori al servei de l’empresa. Com cou que no n’aprenem.

    La broma de mirar a una altra banda, de riure-li les gràcies a les multinacionals, pot sortir encara més cara si tot acaba, com és previsible, en multes milionàries imposades per la UE. És sabut que les tensions entre indústria extractiva i qualitat de vida, sindicalisme i ecologisme, no són noves. Però caldrà anar obrint el debat sobre un business friendly que també trinxa el país. Iberpotash: contaminació cronificada, deute públic derivat i complicitat amb la sorda guerra llarga a Palestina. Com en el procés, de l’únic que podem estar satisfets és de tenir veïnes i veïns que resisteixen i no defalleixen.

    Finalment: Iberpotash, raó d’estat? Raó de mercat? Línia vermella? Per què? Si no és demanar gaire, que diria Martí i Pol, esperem no fer salat. I que, en un país normal, en la República que vindrà, cada dia es protegeixi el territori per a les generacions futures, on qui contamini pagui i on sempre siguem còmplices de la pau. Mai de la guerra. Sigui contra l’aigua, l’entorn, els veïns o els palestins.

    David Fernàndez 18/06/2016 18:49

Memòries salades d’una lluita política

Més enllà del litigi amb l’empresa Iberpotash, el conflicte socioambiental que es viu al Bages amb les mines de potassa i la salinització del riu Llobregat compta amb gairebé un segle d’història. En aquest article, s’analitza en vista dels esdeveniments actuals.

riu-de-gent

Poc abans de l’estiu, representants de la plataforma ciutadana Prou Sal i de BDS  Bages es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb la tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de la ciutat. L’objectiu de la visita era presentar les conclusions del judici popular a l’empresa minera
Iberpotash, celebrat a Manresa el novembre de 2015, i demanar la implicació del consistori barceloní en les causes judicials obertes.

La restauració dels runams de residus salins resultants de l’explotació de les mines de potassa, així com la salinització dels aqüífers i les aigües del riu Llobregat, consumides a l’àrea metropolitana de Barcelona, ha originat diferents processos judicials des de finals dels anys 90. Actualment, ja hi ha diverses
sentències fermes, entre les quals trobem una condemna penal contra directius de l’empresa per haver comès un delicte ecològic. A més, la Unió Europea manté oberts dos expedients contra l’Estat espanyol que estan directament relacionats amb l’explotació d’Iberpotash: un d’ells investiga possibles ajudes illegals; l’altre, la vulneració del principi de qui contamina paga.
Després de la reunió, Janet Sanz, representant de l’Ajuntament barceloní, va anunciar que cercarien maneres de donar visibilitat a les reclamacions de les entitats bagenques. La reunió i la posterior roda de premsa van tenir un ressò
mediàtic escàs, com acostuma a passar amb certes notícies relacionades amb l’empresa. Iberpotash és una de les protagonistes de l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics de 2016. En qualsevol cas, més enllà de l’agitada actualitat, resulta difícil trobar un conflicte socioambiental amb una història més llarga que
aquest al territori català. Les plataformes Prou Sal i Montsalat han protagonitzat la lluita durant el segle XXI, en bona part des de l’adquisició de les mines per part d’Iberpotash l’any 1998 i la ulterior expansió de l’activitat. Però, a finals de la dècada dels 70, la Marxa del Llobregat, impulsada pel Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, ja havia denunciat la salinització dels rius. Fins i tot abans dels 40 anys de dictadura i de la Guerra Civil, alguns militants destacats de la CNT van jugar un paper central en el moviment que, durant els anys 30, va
denunciar la degradació dels rius Llobregat i Cardener.
Els orígens de l’explotació

L’activitat minera, iniciada durant els anys 20, va ser denunciada per primera  vegada per impurificar les aigües dels rius el 1926. Però va ser l’obertura democràtica de la Segona República el que propicià un debat ampli, tant a la premsa com al Parlament, sobre com es podia compatibilitzar l’expansió de
la mineria potàssica amb el manteniment de la qualitat de les aigües i la conservació de la natura. L’any 1933, el Parlament de la Generalitat republicana va aprovar una moderna llei de salinitat per unanimitat i les diferents empreses mineres aleshores existents al Bages van ser multades repetidament per excedir
els límits establerts. Tot i així, la salinització del subministrament de Barcelona va créixer de manera alarmant.
Militants de la CNT, com el geòleg Albert Carsí, van divulgar el problema a les pàgines de Solidaridad Obrera i van participar de les protestes. L’any 1934, Carsí va presentar la conferència “La lluita per l’aigua” a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre
Avant, situat al carrer Riego del barri de Sants. Poques setmanes després, ell mateix va encapçalar una sortida organitzada pel mateix ateneu que incloïa un viatge al Bages per visitar les mines de Cardona. L’any següent, al costat d’Àngela Graupera (escriptora i membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista) i del jove doctor anarcosindicalista Fèlix Martí Ibàñez, Carsí va presidir un “míting monstre” contra la impurificació de les aigües del Cardener i el Llobregat al Kursaal de Manresa.
El mateix any, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua del Llobregat esdevingués massa salada per beure, en un moment en què la ciutat encara no transvasava aigua del Ter i la tecnologia existent no permetia la dessalinització. La controvèrsia, àmpliament comentada a la premsa, va fer les delícies dels setmanaris satírics. Els mai innocents redactors de  l’Esquella de la Torrat xa culpaven “la potassa de Súria” d’embrutar els rius, aclarint després que es referien a l’empresa concessionària de les
mines. Des de les pàgines de La Publicitat, il·lustradors com Apa –Feliu Elias– imaginaven una ciutat futura en què caldria beure l’aigua amb màscara.
Canvis estroncats amb la guerra
La voluntat política del govern de la Generalitat es manifestà amb l’establiment d’una xarxa de control de la qualitat de les aigües. També s’inicià la redacció d’un projecte de canal collector que havia de recollir les salmorres que les mines vessaven als rius i portar-les fins al mar. El projecte va ser inclòs al pla d’obres de la Generalitat, però va topar amb l’obstacle del finançament.
“Si això ho hagués fet un extremista –clamava L’Esquella de la Torratxa el març de 1935, en referència als vessaments–, tot seria parlar dels estralls del  comunisme i de l’escola laica.
Abans dels 40 anys de dictadura, alguns militants de la CNT van jugar un paper central en el moviment que va denunciar la degradació dels rius Llobregat i  Cardener. Ja el 1935, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua provinent del Llobregat esdevingués massa salada per beur.

Podeu llegir l’ article complet de Santiago Gorostiza  (@sgoros  historiador, un dels autors del llibre ‘Rius de Sal’ (Edicions del Llobregat, 2015) ) a  LaDirecta, núm 414

 

Memòries salades d’una lluita política

Més enllà del litigi amb l’empresa Iberpotash, el conflicte socioambiental que es viu al Bages amb les mines de potassa i la salinització del riu Llobregat compta amb gairebé un segle d’història. En aquest article, s’analitza en vista dels esdeveniments actuals.

riu-de-gent

Poc abans de l’estiu, representants de la plataforma ciutadana Prou Sal i de BDS  Bages es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb la tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de la ciutat. L’objectiu de la visita era presentar les conclusions del judici popular a l’empresa minera
Iberpotash, celebrat a Manresa el novembre de 2015, i demanar la implicació del consistori barceloní en les causes judicials obertes.

La restauració dels runams de residus salins resultants de l’explotació de les mines de potassa, així com la salinització dels aqüífers i les aigües del riu Llobregat, consumides a l’àrea metropolitana de Barcelona, ha originat diferents processos judicials des de finals dels anys 90. Actualment, ja hi ha diverses
sentències fermes, entre les quals trobem una condemna penal contra directius de l’empresa per haver comès un delicte ecològic. A més, la Unió Europea manté oberts dos expedients contra l’Estat espanyol que estan directament relacionats amb l’explotació d’Iberpotash: un d’ells investiga possibles ajudes illegals; l’altre, la vulneració del principi de qui contamina paga.
Després de la reunió, Janet Sanz, representant de l’Ajuntament barceloní, va anunciar que cercarien maneres de donar visibilitat a les reclamacions de les entitats bagenques. La reunió i la posterior roda de premsa van tenir un ressò
mediàtic escàs, com acostuma a passar amb certes notícies relacionades amb l’empresa. Iberpotash és una de les protagonistes de l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics de 2016. En qualsevol cas, més enllà de l’agitada actualitat, resulta difícil trobar un conflicte socioambiental amb una història més llarga que
aquest al territori català. Les plataformes Prou Sal i Montsalat han protagonitzat la lluita durant el segle XXI, en bona part des de l’adquisició de les mines per part d’Iberpotash l’any 1998 i la ulterior expansió de l’activitat. Però, a finals de la dècada dels 70, la Marxa del Llobregat, impulsada pel Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, ja havia denunciat la salinització dels rius. Fins i tot abans dels 40 anys de dictadura i de la Guerra Civil, alguns militants destacats de la CNT van jugar un paper central en el moviment que, durant els anys 30, va
denunciar la degradació dels rius Llobregat i Cardener.
Els orígens de l’explotació

L’activitat minera, iniciada durant els anys 20, va ser denunciada per primera  vegada per impurificar les aigües dels rius el 1926. Però va ser l’obertura democràtica de la Segona República el que propicià un debat ampli, tant a la premsa com al Parlament, sobre com es podia compatibilitzar l’expansió de
la mineria potàssica amb el manteniment de la qualitat de les aigües i la conservació de la natura. L’any 1933, el Parlament de la Generalitat republicana va aprovar una moderna llei de salinitat per unanimitat i les diferents empreses mineres aleshores existents al Bages van ser multades repetidament per excedir
els límits establerts. Tot i així, la salinització del subministrament de Barcelona va créixer de manera alarmant.
Militants de la CNT, com el geòleg Albert Carsí, van divulgar el problema a les pàgines de Solidaridad Obrera i van participar de les protestes. L’any 1934, Carsí va presentar la conferència “La lluita per l’aigua” a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre
Avant, situat al carrer Riego del barri de Sants. Poques setmanes després, ell mateix va encapçalar una sortida organitzada pel mateix ateneu que incloïa un viatge al Bages per visitar les mines de Cardona. L’any següent, al costat d’Àngela Graupera (escriptora i membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista) i del jove doctor anarcosindicalista Fèlix Martí Ibàñez, Carsí va presidir un “míting monstre” contra la impurificació de les aigües del Cardener i el Llobregat al Kursaal de Manresa.
El mateix any, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua del Llobregat esdevingués massa salada per beure, en un moment en què la ciutat encara no transvasava aigua del Ter i la tecnologia existent no permetia la dessalinització. La controvèrsia, àmpliament comentada a la premsa, va fer les delícies dels setmanaris satírics. Els mai innocents redactors de  l’Esquella de la Torrat xa culpaven “la potassa de Súria” d’embrutar els rius, aclarint després que es referien a l’empresa concessionària de les
mines. Des de les pàgines de La Publicitat, il·lustradors com Apa –Feliu Elias– imaginaven una ciutat futura en què caldria beure l’aigua amb màscara.
Canvis estroncats amb la guerra
La voluntat política del govern de la Generalitat es manifestà amb l’establiment d’una xarxa de control de la qualitat de les aigües. També s’inicià la redacció d’un projecte de canal collector que havia de recollir les salmorres que les mines vessaven als rius i portar-les fins al mar. El projecte va ser inclòs al pla d’obres de la Generalitat, però va topar amb l’obstacle del finançament.
“Si això ho hagués fet un extremista –clamava L’Esquella de la Torratxa el març de 1935, en referència als vessaments–, tot seria parlar dels estralls del  comunisme i de l’escola laica.
Abans dels 40 anys de dictadura, alguns militants de la CNT van jugar un paper central en el moviment que va denunciar la degradació dels rius Llobregat i  Cardener. Ja el 1935, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua provinent del Llobregat esdevingués massa salada per beur.

Podeu llegir l’ article complet de Santiago Gorostiza  (@sgoros  historiador, un dels autors del llibre ‘Rius de Sal’ (Edicions del Llobregat, 2015) ) a  LaDirecta, núm 414