El principi de la fi

Estic convençut que el món com l’hem conegut, s’està acabant: la humanitat ha viscut una època de relativa abundància i aparent creixement, en base, sobretot, a l’explotació dels combustibles  fòssils emmagatzemats durant milions d’anys.  Això ha permès  una certa prosperitat i redistribució de la riquesa i  que el darrer capitalisme no tragués la seva cara més fosca. Les polítiques del wellfare o estat del benestar  en són un exemple.

Això s’ha acabat i el capitalisme torna a mostrar-se com és  de dur i cruel. En la seva etapa actual –que molts diuen serà la final- el capitalisme financer explota pobles sencers convertint-los en manufacturers de l’anomenat  primer món , privant-lo  de la possibilitat de viure per si sol. Per tenir  més lligat aquest primer món, ha trobat la manera de treure beneficis dels béns comuns: en una primera fase, aprofitant-se’n fins a degradar-los  i en una segona, anant a buscar aquest bé allà on encara existeix, o  restaurant-lo a través de processos caríssims i revenent-lo més car a una població ja  captiva.

El principal bé comú privatitzat és l’aigua i un cas de manual gairebé són els runams del Bages i com han estat explotats per la multinacional israeliana ICL. Per extreure la potassa ha fet servir uns sistemes que han contaminat  per molts anys els  recursos hídrics  bàsics de la població catalana, rius i aqüífers,  cosa que ha fet que els governs autonòmic i estatal haguessin  de fer quantioses inversions  per continuar  servint aigua de boca a la població de la conca del Llobregat,   des de Sallent fins a Barcelona. Un estudi econòmic exhaustiu ens mostraria que, a causa de la salinització, hem hagut d’invertir  no només en  plantes d’òsmosi i  dessaladores,  sinó també en els molts quilòmetres de tubs per portar aigua directament dels rius  a les potabilitzadores, com el recentment construït des del pantà de la Llosa del Cavall a Súria o buscant sistemes alternatius de subministrament d’aigua de boca.

Els governs s’han mostrat febles davant les multinacionals:  al Bages en tenim un exemple que fa anys  que dura  i n’hem vist el darrer episodi, fa quatre dies, quan el TSJC  ha  donat el  permís per abocar 1,600.000 TM més al Cogulló, en una operació combinada d’elusió de responsabilitats:  el Parlament aprovant una resolució covarda i la judicatura complaent  i modificant l’aplicació de la  llei , no fent cas  de l’interès general expressat per Directives europees ni de  les  sentències anteriors .

Molta gent, entre ells nosaltres, hem lluitat per introduir  racionalitat i sentit comú  en aquesta qüestió, per aconseguir que ICL pagués part del que ens ha robat, per aconseguir que aquests diners  fossin retornats i s’invertissin  en la restauració del  territori, per aconseguir que el conjunt de la societat ( govern, ajuntaments, sindicats, treballadors, tècnics) recuperés i es fes amo, s’apoderés del que era seu i ens ha estat pres, perquè tot plegat  tornés a procurar l’interès del conjunt.

La notícia de que persones particulars demanaven indemnitzacions milionàries a Iberpotash em va fer pensar que com que el govern feble (o  afavoridor d’ interessos privats abans que els dels seus governats ) no liderava cap procés, ni promovia una recuperació que ens fos útil a tots, cadascú tirava pel seu cantó.  Penso jo: on aniran  a parar aquestes indemnitzacions? Restauraran les rieres i aqüífers  o més aviat  serviran per fer un altre tub per tal que el litigant no es queixi més i el conjunt de la població estigui  encara més malament?

Aquí ve que vaig recordar en el que deia Gramsci, pensador profund, de que  en el temps de canvi sorgeixen els monstres i com que ningú és capaç de parar  els peus als lladres aquests, ni de liderar un procés d’empoderament del conjunt de la població,  doncs sorgeixen particulars que  miren només per ells i, talment  voltors, es llencen sobre la presa – ICL- que es mostra ferida, però s’hi llencen i esgarrapen i mosseguen… no  per aconseguir una millora general, sinó per treure’n un ( dubtós) benefici particular.

Jep Ribera, amb l’acord de la Plataforma ProuSal

Avui, el nostre germà riu Ter, riu. I més que riurà, esperem…

Avui hi ha quelcom que permet aventurar que el riu, el nostre riu, l’estimat Ter, podrà tornar a riure, alegre, com sempre havia rigut al llarg dels mil·lennis.
De mica en mica, els darrers decennis, el pare Ter havia anat perdent la seva alegria, tal i com anava perdent la seva aigua. Ja no se sentia la seva riallada poderosa tot saltant alegre per rescloses i engorjats. Ni aquelles rialles cristallines, zitzaguejant pels esqueis o bombollejant sobre els codolars. Ni tan sols gosava somriure, mentre, esquifit, lliscava sota els verns, llepant a penes els peus blancs de les jonqueres.
Dècades d’us i abús, sense cap control racional, han anat minvant el seu cabal, en altre temps abundós i vivificant, reduint-lo tot sovint a un trist reguerot sense força ni per arribar a mar. Si fa o no fa, semblant al nostre país: escanyat per excessiva generositat.

De fet, fa molts anys que tenim dos «Ters». Ben diferents. I cap dels dos és el que voldria i hauria de ser.
El Ter de dalt, del Bastiments a Sau, l’han convertit en un riu «extremista». Desenes i desenes de rescloses i canals, xuclen la seva aigua, l’aigua de tots, per bellugar turbines i produir electricitat que després ens venen a preus exorbitants. Eixugant el riu sense control, amb la patètica «legalitat» d’un sistema de «Concessions» esperpèntic, que eternitza al llarg de moltes dècades el negoci privat d’uns pocs.
El resultat és una mena de riu espasmòdic, que alterna llargs períodes de misèria, amb l’aigua segrestada als canals, i la seva vida asfixiada torrant-se al sol, amb puntuals i sobtades revingudes quan la pluja infla la seva força i les rescloses no abasten a contenir-la. Del tot al res.

En canvi, el Ter de baix, del Pasteral a la gola, ha esdevingut un riu «avorrit». I a sobre al revés del món.  La sed insadollable dels cinc milions de la conurbació barcelonina, ha estat engolint dècades ençà, les tres quartes parts de la seva aigua. Una gestió abusadora, ha carregat el gruix de l’abastament sobre les espatlles del nostre riu.
Resultat: Un riu absurd, que en plena canícula, al llarg de tot un estiu sense pluges, llueix un cabal xocant i inalterable. L’aigua que resta als embassaments és alliberada uniformement per abeurar els fruiters de la plana del Baix ter i els turistes de la Costa Brava. Passat l’istiu, els nou mesos restants, només l’avorriment absolut d’un cabal ridícul, que ni gosa arribar a mar, allà a l’Estartit.
En fi, tot un poema a la manca de respecte a la natura, al país i a la seva gent.

El Grup de Defensa del Ter, complim quasi trenta anys de pacientíssima activitat per intentar tornar la racionalitat de l’ús i l’aigua necessària al Ter. Hem fet de tot i més per aconseguir de l’administració una gestió raonable. Endebades.

I el que són les coses. Impensadament fa uns mesos, va obrir-se una escletxa d’esperança que va posar en marxa un espai de diàleg, la «Taula del Ter», que avui, ha cristal·litzat en forma d’un paper, que, cas d’acomplir-se allò que duu escrit, podria tornar la rialla al riu. I a molta gent que l’estimem.
Avui, a Girona han conclòs sis mesos de debat i negociació entre el Govern, l’Agència Catalana de l’Aigua i una bella representació dels usuaris, els municipis i les entitats que vetllem pel riu, entre elles Aiguaesvida i el Grup de Defensa del Ter.
El paper en qüestió, que serà signat solemnement en presència del M.H. Carles Puigdemont el proper 2 d’Agost, a Girona, no és altra cosa que un acord de tots, durament negociat, que gradualment al llarg de el propers 10 anys, comportarà la construcció i funcionament de tot un seguit d’estructures, (dessaladores, plantes de regeneració, sistemes de potabilització…) que permetran reduir el transvasament cap a la gran ciutat fins arribar a un màxim del 30% del cabal del Ter enlloc del descomunal 70% actual.
Al mateix temps, es prendran les mesures necessàries per obligar a tots els aprofitaments del riu a aprofitar només l’aigua que resti després de deixar passar el cabal de manteniment que determinava el Pla de cabals del 2006. El cabal imprescindible per «mantenir» el bon estat ambiental del Ter.
I un servidor, i el GDT, i tota la gent del riu, contemplarem extasiats el retorn, poc a poc, de la dignitat del Ter, de la seva força i bellesa i gaudirem dels seus inestimables serveis ambientals.

I els arbres, els ocells, els peixos, les bestioles i els ribetans tornarem a sentir, feliços, com riu el riu de bell nou. Així sia.

Jesús Soler i Vilaró, Grup de Defensa del Ter.
14 de juliol del 2017

El nostre comunicat abans de la resolució del tribunal

L’activisme mediambiental català exigeix el compliment de la llei a  Iberpotash  i valentia al  govern, ara que volem ser un país nou

El problema de la salinització al Llobregat no és només del Bages: és un problema de conca i de país. De conca, per la salinització i pèrdua del  riu i de país, pel deute que genera.

  • ICL, des del 98, ha fet augmentar exponencialment els runams. Vegeu la Web de l’ICC
  • ICL ha obtingut uns beneficis de 450 M€  els darrers 9 anys. Despeses: 300M€ ACA, 100 Barri Estació, 3 M€/any dessalar a Abrera.. i quants anys?

El dia 30 ICL ha de complir la normativa urbanística  i deixar d’abocar al Cogulló. Sembla que  el negoci que plantejava a Súria no  ha sortit  tal com volia  : en tot cas  és ella qui ha d’assumir les conseqüències, no tots plegats.

  • Una acció coordinada a molts pobles ho va fer evident el passat dia 17. Vegeu l’històric del hashtag #30JUNYProuSal!
  • Els municipis de Cornellà, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Esteve Sesrovires i Badalona han aprovat resolucions als seus ajuntaments  contràries  a la gestió actual  d’aquesta  empresa minera i el control que en fa el govern. La poderosíssima Àrea Metropolitana de Barcelona  i Terrassa previsiblement  n’aprovaran unes  de semblants aviat.
  • Si cal, ja ho havíem dit, que marxi ICL i que l’administració prengui les regnes de l’explotació. Amb la fiança que hauria d’haver dipositat ICL ja hi hauria una la base econòmica per desenrunar. Cal no tenir por i ser valents com a país.

ICL incompleix les normatives de gestió de residus, la de mines, la d’aigües  i la d’impacte ambiental, ja caldria haver establert “una fiança suficient” pel Cogulló i haver elaborat un Pla de Restauració

  • 4 contenciosos i una sentència penal. Dos expedients oberts per la UE. El detall a prousal.org, banda esquerra
  • Cal aturar l’abocament, produir amb residu 0 i restaurar els runams. Tot això, amb un pla comprovable, elaborat per instàncies solvents i no fabricat pels ‘amiguets’ del Govern o d’una universitat mig comprada.
  • L’eix vertebrador de la Directiva Marc de l’Aigua és “Qui contamina, que pagui” i aquí no es compleix.

L’eina que ha preparat el govern, el PDU de la mineria, no serveix

  • El PDU parteix de la declaració de la mineria com objecte d’interès general: La mineria i no el medi ambient o les persones. Per tant prioritza l’activitat industrial.
  • Aquest PDU no proposa validació exterior, ni té en compte la conca com a unitat. Ens cal un model clar sobre la compatibilitat de la mineria i el medi ambient. Cal una restauració real i comprovable, i una fiança real que correspongui a la magnitud de TOTS els runams

El canvi climàtic agreuja els problemes  de l’aigua i l’energia. Precisament els canvis en el règim hidrològic determinen canvis en els impactes vinculats als runams, i aquests no s’han calculat ni tingut en compte; s’haurien de calcular i gestionar.

  • Vulnerabilitat en termes d’abastament d’aigua de boca (qualitat i cost)
  • Vulnerabilitat de la qualitat del sòl: salinització de les terres agrícoles amb un impacte econòmic important a la part baixa de la conca.
  • Vulnerabilitat en termes d’ús del sòl: risc d’enfonsaments i estabilitat de les muntanyes de sal.
  • Vulnerabilitat en termes socioeconòmics , basat en el desenvolupament d’ activitats econòmiques insostenibles a llarg termini, caldria un pla estratègic pe la comarca a la llum de l’adaptació al canvi climàtic.

ProuSal!, juny 2017