Foto: Runam del Fusteret( Súria). Jordi Badia Guitart

La mineria de potassa al Bages, ja des de l’inici al 1925, ha creat problemes ambientals, particularment la salinització de l’aigua. Els ingents residus salins generats durant els quasi 100 anys d’explotació s’acumulen al descobert als runams que transfiguren el paisatge i, malgrat el col·lector de salmorres de la conca del Llobregat en funcionament des del 1989 i les obres de captació de salmorres realitzades durant el present s.XXI, segueixen salinitzant les aigües per circulació subterrània. La mineria de potassa crea una immensa hipoteca ambiental creixent a la conca del Llobregat. Les solucions no es preveuen a curt termini.

A l’àrea nord-oest de la comarca de Bages s’explota, des de l’any 1925, la sal potàssica o potassa (KCl)  es troba en capes en fondària dins de la formació geològica Cardona, constituïda majoritàriament per la sal comuna (NaCl). Els pous miners són a Sallent, Balsareny, Súria i Cardona. El mineral extret conté al voltant del 20-25% de potassa que se separa a les plantes de tractament mitjançant un procés de flotació, la resta és sobretot sal comuna de la qual un 10-20% es ven sota diferents qualitats –industrial, desgel…- , un 5-10% s’aboca transformada en salmorra a través del col·lector al mar Mediterrani i el romanent, un 45-65%, s’aboca com a residu als runams salins.

El 1990, després de 60 anys d’explotació, d’haver arribat als -1030 metres de fondària i d’haver generat dos runams salins, la mina de potassa de Cardona tancà. Al 1998, Salinera de Cardona SL començà l’explotació de sal comuna per mitjà d’una nova mina poc profunda, on poc després va entrar aigua dolça del Cardener. Al 2008, Erkimia-Ercros va emprendre l’explotació de sal comuna del runams. L’empresa minera Iberpotash, actualment denominada ICL Iberia i des del 1998 propietària de les mines de potassa en actiu del Bages, tancà al 2006 la mina del pou IV o del Fusteret, a Súria, i vol aturar d’aquí a 2 anys la mina de Vilafruns (Sallent-Balsareny) a la vegada que amplia la seva capacitat d’extracció a la mina Cabanasses de Súria.

La mineria, l’extracció de minerals de la terra, és una activitat intrínsicament insostenible, dura fins que s’esgota el mineral, si no és que abans l’explotació deixa de ser rendible o el seu impacte ambiental deixa de ser assumible.

“Es pot parlar de pràctiques mineres més o menys agressives o més o menys responsables, però no de l’oxímoron mineria sostenible; la mineria no és sostenible ni ho serà mai.”

Malgrat aquesta evidència, la UPC-EPSEM, l’escola universitària nascuda de l’antiga Escuela de Minas de Manresa, expedeix títols d’enginyeria minera a través de la Càtedra Iberpotash de Mineria Sostenible. Ja es veu que això no pot anar bé.

La mineria actual tampoc és el que era. Res a veure amb el miner de pic i pala i llum de carbur. D’unes dècades ençà, l’ús de màquines molt potents, intensives en energia i capaces de remoure tones de material en qüestió de minuts, ha comportat un enorme canvi d’escala. El mineral es compta ara per centenars de milers o per milions de tones; no és mineria, sinó mega-mineria. També l’afectació pateix aquest mateix salt de magnitud. Ara cal ser molt més curós, però la precisió està renyida amb els grans volums de la mega-mineria. El major percentatge de grans conflictes ambientals al món, tant si els considerem sota el punt de vista fred de la magnitud de l’impacte –afectació del territori, contaminació de l’aigua, residus…- com el social de la justícia ambiental –ocupació de terres, consum d’aigua, salut pública…-, és originat per la mega-mineria i pels complexos minero-industrials. El conflicte causat per la mega-mineria de potassa al Bages n’és un.

Quan una activitat minera s’atura, deixa instal·lacions que en condensen la història i que es poden reconvertir en atractiu cultural i turístic: pensem en la mina de potassa Nieves a Cardona, la mina de plom Eugènia a Bellmunt de Priorat o bé la mina de carbó Sant Romà a Cercs.

“Però, molt per damunt d’instal·lacions susceptibles de ser tractades com a patrimoni industrial testimonial, l’activitat de la mineria de potassa deixa al Bages la immensa hipoteca ambiental dels runams salins o escombreras, aquestes muntanyes d’artificialitat estrident que acumulen milions de tones de residus salins al descobert damunt de terreny sense impermeabilitzar, a més d’un territori minat que pot patir subsidència o inestabilitat. (taula núm.1)”

La mineria de potassa al Bages ha causat sempre, ja des de l’inici l’any 1925 de l’explotació a Súria, greus impactes ambientals, en particular la salinització d’aigües. La contaminació salina del Llobregat per la mineria del Bages ha estat la raó principal de la llegendària mala qualitat de l’aigua de Barcelona.

Al 1933, quan Cardona i Sallent s’havien afegit ja a Súria en l’explotació de la potassa, el president de la Generalitat M.Hble Sr. Francesc Macià signava la llei que limitava la possibilitat d’autoritzar abocaments de les empreses mineres de la conca del Cardener i el Llobregat en el seu conjunt a un resultat màxim de 250 mil·ligrams de clorur per litre a l’aigua del Llobregat a Pallejà (Baix Llobregat), curiosament el mateix llindar que la legislació actual estableix per a les aigües que es destinen a potabilització amb tractaments convencionals. L’aigua del Llobregat a Pallejà només va estar clarament per sota dels 250 mg Cl/L al període de guerra civil –un altre oxímoron- quan les mines del Bages van aturar l’activitat. Actualment, després de decennis amb valors sistemàticament molt per sobre, s’està fregant aquest límit; la tendència és a la millora.

La sal comuna és soluble fins al 27% en pes en aigua. L’aigua de pluja dissol la sal dels runams esdevenint salmorra que, si no és interceptada i enviada al col·lector, salinitzarà les aigües de l’entorn. Les superfícies de runam exposades durant temps a la pluja prenen formes de rasclers de dissolució. A l’entrada d’aigua de pluja cal sumar la pròpia humitat dels residus al moment d’abocar i la que la sal absorbeix de l’aire humit per higroscopicitat. La superfície del runam de color blanc, pròpia de temps eixut, indica el predomini de l’evaporació que deixa cristallets nets de sal a la capa més exterior, mentre que el color marró de terra, propi del temps humit, indica predomini de circulació d’aigua de fora cap a dins del runam, una aigua que dissol i s’emporta la sal de la capa més exterior deixant-hi la terra.

A la dècada del 1980, quan el runam del Cogulló era només una part petita del monstre en què 40 anys d’abocaments desmesurats l’han convertit, ja es va veure com la salinització arribava a les rieres de Soldevila i de Riudor. L’any 1989 entrà en funcionament el col·lector de salmorres que condueix salmorres de les plantes de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent fins al mar Mediterrani, unes salmorres que fins llavors s’abocaven sense contemplacions als rius Cardener i Llobregat. Als anys 2005 i 2006 es van iniciar les rases al voltant dels runams del Fusteret i del Cogulló, que no van ser realment efectives fins bastants anys després. Al 2011, l’Agència Catalana de l’Aigua va impermeabilitzar amb làmines de polietilè, tapar amb terra i restaurar el runam de Vilafruns (Balsareny). La rasa al voltant del runam de la Botjosa, en el qual es podien observar esfondraments per dissolució càrstica de la sal, es va construir el 2013. La salmorra dels runams recollida per aquestes rases es condueix a les respectives plantes mineres i d’aquí s’incorpora al col·lector. Ercros ha estat explotant sal dels runams de Cardona durant anys, però l’activitat s’ha aturat el novembre de 2017 degut a la pèrdua de mercat pel canvi obligatori en el procés de fabricació de clor que requereix sal més pura.

L’aigua que entra als runams provinent de la pluja, de la humitat de l’aire o dels residus abocats no només circula per la superfície o per galeries en forma de salmorra líquida, també passa a ser part de la massa de sal en forma d’una aigua de cristal·lització que entra per la superfície i desguassa permanentment per la base, sense que pugui ser interceptada per les rases perimetrals. Per això, malgrat el resultat positiu d’aquestes rases perimetrals quan de debò s’ha pretès que captessin salmorra, continua la salinització de fonts, pous i rieres a l’entorn dels runams i segueixen les entrades subterrànies de salmorra al riu Cardener a l’alçada del Fusteret i al Llobregat en diversos trams de Sallent.

Per la riera de Soldevila no circula aigua, sinó salmorra provinent del runam del Cogulló. El Riu d’Or i els pous que en depenen són inutilitzables des de la surgència salina de la caseta de Lluçà fins a Santa Anna on un sobreeixidor de la Sèquia n’alleugereix la salinitat. Igualment la riera de Bellver i els seus pous associats estan salinitzats des de la font de la Filosa en avall, en aquest cas pel runam del Fusteret.
L’any 2000 es va haver de desviar el riu el Cardener a Cardona en un túnel que li estalvia la volta pel meandre de la Coromina perquè l’aigua dolça del riu entrava tant a la mina nova i més superficial de sal comuna com a la mina abandonada, molt més gran i profunda, de potassa, a la vegada que la superfície del terreny de la vall Salina s’enfonsava en bòfies caòtiques. Va ser el cop de gràcia per capgirar un paisatge emblemàtic de Catalunya, de fet ja molt transfigurat per la mineria. En contrapartida, el desviament va permetre una millor recollida des les aigües salades de la Vall Salina.

En circumstàncies normals, el Cardener no rep actualment cap aportació significativa de salinitat a Cardona, la vila de la sal per excel·lència. En canvi, sí que resulta afectat a Súria; a l’alçada del barri del Fusteret pateix un sobtat increment de salinitat fins als 300-350 mg Cl/L. Avall de Súria, l’aigua del Cardener no es pot destinar a potabilització amb mitjans convencionals pel seu excés de sal. L’aigua captada del nivell subalvi del Cardener i subministrada a Castellgalí no és pròpiament potable, sinó només sanitàriament admissible, una situació que es podria entendre i acceptar com a transitòria, però no de manera sistemàtica.

Amb les millores a la rasa del runam del Cogulló, la impermeabilització del runam de Vilafruns i la rasa al runam de la Botjosa, la salinització al Llobregat s’ha reduït, però continua entrant-hi subterràniament salmorra d’origen miner com a mínim als trams del pont Nou, de can Carreras i del polígon de l’Illa. Al deixar Sallent, l’aigua del Llobregat sol estar actualment al voltant dels 200 mg Cl/L, un valor encara alt però ja per sota del límit de 250 mg Cl/L de les aigües que es poden destinar a potabilització. Aquest valor fregant el límit de potabilitat de clorurs s’arrossega a les aigües subministrades a poblacions com Sant Vicenç de Castellet, Olesa de Montserrat, Abrera i Terrassa.
En ambdós rius s’observa com els increments de salinitat són sobtats, no pas graduals, que aquests salts s’esdevenen en trams prop de runams i que simultàniament, ben correlacionats, pugen a la vegada els clorurs i el potassi, l’element que la minera del Bages extreu a molta profunditat i que en part queda també als runams.

Les dues grans plantes potabilitzadores d’aigua del Llobregat, la d’Aigües del Ter-Llobregat a Abrera i la d’Aigües de Barcelona a Sant Joan Despí, han hagut d’instal·lar costosos tractaments d’electrodiàlisi o d’osmosi inversa per eliminar la sal que majoritàriament deriva de la mineria de potassa del Bages i dels seus residus. La posada en marxa d’aquestes instal·lacions va obligar a construir un nou col·lector de salmorres d’Abrera al Prat de Llobregat, paral·lel al vell que segueix en funcionament, per evacuar la salmorra de rebuig.

El col·lector de salmorres està envellit. Des dels seus inicis ha patit de l’ordre de 500 incidents amb vessament de salmorra amb conseqüències letals a la vegetació i al sòl. La servitud de pas del col·lector de les perilloses salmorres és una espasa de Damocles que penja permanentment al llarg de la riba del Cardener i del Llobregat. Els terminis per l’execució d’un nou col·lector de salmorres al servei de la mineria de potassa als trams del Bages s’han anat allargant; ara es parla del 2022.
L’obligació de restaurar els espais afectats per activitats mineres és vigent a Catalunya des de l’any 1983. Cap de les dues empreses mineres, ni Ercros ni Iberpotash / ICL Iberia, no ha restaurat res de res; la impermeabilització i restauració del runam de Vilafruns l’any 2011 va ser una acció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Un capítol a part dels impactes de la mineria el constitueix la subsidència o la inestabilitat del terreny minat per sota. El barri de L’Estació de Sallent, construït damunt de galeries de l’antiga mina Enrique, es va haver d’abandonar i enderrocar completament degut a la subsidència que provocava esquerdes als edificis i inseguretat.

“Davant de la tolerància administrativa a la contaminació salina de les aigües i a l’absència de restauració, els moviments populars han plantat cara per defensar allò més bàsic: la terra, l’aigua i una herència neta a les generacions futures.”

Fruit d’aquesta lluita són les 5 causes guanyades als jutjats per actors populars davant d’Iberpotash, la Generalitat i l’Ajuntament de Sallent que relaciona la taula 2. Es manté oberta una investigació de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, iniciada per l’advocat Sebastià Estradé, per la presumpta infracció dels runams salins del Bages a la Directiva marc de l’aigua i a la Directiva de gestió de residus miners.

L’any 2017, després d’un relleu en la direcció, ICL Iberia s’ha compromès a captar les surgències d’aigua salina dels municipis de Sallent, Santpedor, Callús i Súria, en compliment de la sentència 242/14 del 18.12.2014 del jutjat penal de Manresa. S’ha executat ja una llarga rasa drenant al vessant nord del runam del Cogulló i diversos pous per interceptar i bombar cap a la rasa perimetral de la superfície salmorra que circula subterràniament per estrats de calcària lacustre. El remei a la salinització de les aigües comença a estar traçat a base de més obres de captació de salmorra i col·lectors que s’han d’anar construint durant els propers anys. Però aquestes solucions de canonada final comporten, a més de les grans inversions inicials, les càrregues permanents de servituds a tercers, manteniment i despesa de funcionament.

“No hi ha, en canvi, un horitzó clar per la restauració dels gegantins runams salins.”

Des de Montsalat s’ha proposat l’aplicació d’elastòmers de poliuretà i de formigó per projecció sobre les superfícies salines, com a tècnica d’impermeabilització innovadora que possibiliti tant la restauració immediata com l’explotació posterior a l’escala i el ritme que el mercat demani. No s’ha avançat prou, per ara, en l’estudi d’aquesta opció tècnica, addicional a d’altres existents de clausura d’abocadors. Els programes presentats per ICL Iberia indiquen la retirada dels residus mitjançant l’explotació i venda de sal i, sobretot, l’enviament al mar en forma de salmorra a través del nou col·lector projectat, abans d’iniciar la restauració dels terrenys. ICL Iberia estima una durada de 50 anys per buidar de residus els runams de Sallent i no hi ha termini pel de Súria. L’aturada recent de l’explotació del runam Vell de Cardona pinta un panorama encara més fosc. Mentrestant, les muntanyes de residus salins a Súria i a Sallent segueixen creixent.

(*) Les superfícies dels runams tapats de Cabanasses i de Vilafruns no es computen al total

Foto: Runam del Fusteret( Súria). Jordi Badia Guitart

La mineria de potassa al Bages, ja des de l’inici al 1925, ha creat problemes ambientals, particularment la salinització de l’aigua. Els ingents residus salins generats durant els quasi 100 anys d’explotació s’acumulen al descobert als runams que transfiguren el paisatge i, malgrat el col·lector de salmorres de la conca del Llobregat en funcionament des del 1989 i les obres de captació de salmorres realitzades durant el present s.XXI, segueixen salinitzant les aigües per circulació subterrània. La mineria de potassa crea una immensa hipoteca ambiental creixent a la conca del Llobregat. Les solucions no es preveuen a curt termini.

A l’àrea nord-oest de la comarca de Bages s’explota, des de l’any 1925, la sal potàssica o potassa (KCl)  es troba en capes en fondària dins de la formació geològica Cardona, constituïda majoritàriament per la sal comuna (NaCl). Els pous miners són a Sallent, Balsareny, Súria i Cardona. El mineral extret conté al voltant del 20-25% de potassa que se separa a les plantes de tractament mitjançant un procés de flotació, la resta és sobretot sal comuna de la qual un 10-20% es ven sota diferents qualitats –industrial, desgel…- , un 5-10% s’aboca transformada en salmorra a través del col·lector al mar Mediterrani i el romanent, un 45-65%, s’aboca com a residu als runams salins.

El 1990, després de 60 anys d’explotació, d’haver arribat als -1030 metres de fondària i d’haver generat dos runams salins, la mina de potassa de Cardona tancà. Al 1998, Salinera de Cardona SL començà l’explotació de sal comuna per mitjà d’una nova mina poc profunda, on poc després va entrar aigua dolça del Cardener. Al 2008, Erkimia-Ercros va emprendre l’explotació de sal comuna del runams. L’empresa minera Iberpotash, actualment denominada ICL Iberia i des del 1998 propietària de les mines de potassa en actiu del Bages, tancà al 2006 la mina del pou IV o del Fusteret, a Súria, i vol aturar d’aquí a 2 anys la mina de Vilafruns (Sallent-Balsareny) a la vegada que amplia la seva capacitat d’extracció a la mina Cabanasses de Súria.

La mineria, l’extracció de minerals de la terra, és una activitat intrínsicament insostenible, dura fins que s’esgota el mineral, si no és que abans l’explotació deixa de ser rendible o el seu impacte ambiental deixa de ser assumible.

“Es pot parlar de pràctiques mineres més o menys agressives o més o menys responsables, però no de l’oxímoron mineria sostenible; la mineria no és sostenible ni ho serà mai.”

Malgrat aquesta evidència, la UPC-EPSEM, l’escola universitària nascuda de l’antiga Escuela de Minas de Manresa, expedeix títols d’enginyeria minera a través de la Càtedra Iberpotash de Mineria Sostenible. Ja es veu que això no pot anar bé.

La mineria actual tampoc és el que era. Res a veure amb el miner de pic i pala i llum de carbur. D’unes dècades ençà, l’ús de màquines molt potents, intensives en energia i capaces de remoure tones de material en qüestió de minuts, ha comportat un enorme canvi d’escala. El mineral es compta ara per centenars de milers o per milions de tones; no és mineria, sinó mega-mineria. També l’afectació pateix aquest mateix salt de magnitud. Ara cal ser molt més curós, però la precisió està renyida amb els grans volums de la mega-mineria. El major percentatge de grans conflictes ambientals al món, tant si els considerem sota el punt de vista fred de la magnitud de l’impacte –afectació del territori, contaminació de l’aigua, residus…- com el social de la justícia ambiental –ocupació de terres, consum d’aigua, salut pública…-, és originat per la mega-mineria i pels complexos minero-industrials. El conflicte causat per la mega-mineria de potassa al Bages n’és un.

Quan una activitat minera s’atura, deixa instal·lacions que en condensen la història i que es poden reconvertir en atractiu cultural i turístic: pensem en la mina de potassa Nieves a Cardona, la mina de plom Eugènia a Bellmunt de Priorat o bé la mina de carbó Sant Romà a Cercs.

“Però, molt per damunt d’instal·lacions susceptibles de ser tractades com a patrimoni industrial testimonial, l’activitat de la mineria de potassa deixa al Bages la immensa hipoteca ambiental dels runams salins o escombreras, aquestes muntanyes d’artificialitat estrident que acumulen milions de tones de residus salins al descobert damunt de terreny sense impermeabilitzar, a més d’un territori minat que pot patir subsidència o inestabilitat. (taula núm.1)”

La mineria de potassa al Bages ha causat sempre, ja des de l’inici l’any 1925 de l’explotació a Súria, greus impactes ambientals, en particular la salinització d’aigües. La contaminació salina del Llobregat per la mineria del Bages ha estat la raó principal de la llegendària mala qualitat de l’aigua de Barcelona.

Al 1933, quan Cardona i Sallent s’havien afegit ja a Súria en l’explotació de la potassa, el president de la Generalitat M.Hble Sr. Francesc Macià signava la llei que limitava la possibilitat d’autoritzar abocaments de les empreses mineres de la conca del Cardener i el Llobregat en el seu conjunt a un resultat màxim de 250 mil·ligrams de clorur per litre a l’aigua del Llobregat a Pallejà (Baix Llobregat), curiosament el mateix llindar que la legislació actual estableix per a les aigües que es destinen a potabilització amb tractaments convencionals. L’aigua del Llobregat a Pallejà només va estar clarament per sota dels 250 mg Cl/L al període de guerra civil –un altre oxímoron- quan les mines del Bages van aturar l’activitat. Actualment, després de decennis amb valors sistemàticament molt per sobre, s’està fregant aquest límit; la tendència és a la millora.

La sal comuna és soluble fins al 27% en pes en aigua. L’aigua de pluja dissol la sal dels runams esdevenint salmorra que, si no és interceptada i enviada al col·lector, salinitzarà les aigües de l’entorn. Les superfícies de runam exposades durant temps a la pluja prenen formes de rasclers de dissolució. A l’entrada d’aigua de pluja cal sumar la pròpia humitat dels residus al moment d’abocar i la que la sal absorbeix de l’aire humit per higroscopicitat. La superfície del runam de color blanc, pròpia de temps eixut, indica el predomini de l’evaporació que deixa cristallets nets de sal a la capa més exterior, mentre que el color marró de terra, propi del temps humit, indica predomini de circulació d’aigua de fora cap a dins del runam, una aigua que dissol i s’emporta la sal de la capa més exterior deixant-hi la terra.

A la dècada del 1980, quan el runam del Cogulló era només una part petita del monstre en què 40 anys d’abocaments desmesurats l’han convertit, ja es va veure com la salinització arribava a les rieres de Soldevila i de Riudor. L’any 1989 entrà en funcionament el col·lector de salmorres que condueix salmorres de les plantes de Cardona, Súria, Balsareny i Sallent fins al mar Mediterrani, unes salmorres que fins llavors s’abocaven sense contemplacions als rius Cardener i Llobregat. Als anys 2005 i 2006 es van iniciar les rases al voltant dels runams del Fusteret i del Cogulló, que no van ser realment efectives fins bastants anys després. Al 2011, l’Agència Catalana de l’Aigua va impermeabilitzar amb làmines de polietilè, tapar amb terra i restaurar el runam de Vilafruns (Balsareny). La rasa al voltant del runam de la Botjosa, en el qual es podien observar esfondraments per dissolució càrstica de la sal, es va construir el 2013. La salmorra dels runams recollida per aquestes rases es condueix a les respectives plantes mineres i d’aquí s’incorpora al col·lector. Ercros ha estat explotant sal dels runams de Cardona durant anys, però l’activitat s’ha aturat el novembre de 2017 degut a la pèrdua de mercat pel canvi obligatori en el procés de fabricació de clor que requereix sal més pura.

L’aigua que entra als runams provinent de la pluja, de la humitat de l’aire o dels residus abocats no només circula per la superfície o per galeries en forma de salmorra líquida, també passa a ser part de la massa de sal en forma d’una aigua de cristal·lització que entra per la superfície i desguassa permanentment per la base, sense que pugui ser interceptada per les rases perimetrals. Per això, malgrat el resultat positiu d’aquestes rases perimetrals quan de debò s’ha pretès que captessin salmorra, continua la salinització de fonts, pous i rieres a l’entorn dels runams i segueixen les entrades subterrànies de salmorra al riu Cardener a l’alçada del Fusteret i al Llobregat en diversos trams de Sallent.

Per la riera de Soldevila no circula aigua, sinó salmorra provinent del runam del Cogulló. El Riu d’Or i els pous que en depenen són inutilitzables des de la surgència salina de la caseta de Lluçà fins a Santa Anna on un sobreeixidor de la Sèquia n’alleugereix la salinitat. Igualment la riera de Bellver i els seus pous associats estan salinitzats des de la font de la Filosa en avall, en aquest cas pel runam del Fusteret.
L’any 2000 es va haver de desviar el riu el Cardener a Cardona en un túnel que li estalvia la volta pel meandre de la Coromina perquè l’aigua dolça del riu entrava tant a la mina nova i més superficial de sal comuna com a la mina abandonada, molt més gran i profunda, de potassa, a la vegada que la superfície del terreny de la vall Salina s’enfonsava en bòfies caòtiques. Va ser el cop de gràcia per capgirar un paisatge emblemàtic de Catalunya, de fet ja molt transfigurat per la mineria. En contrapartida, el desviament va permetre una millor recollida des les aigües salades de la Vall Salina.

En circumstàncies normals, el Cardener no rep actualment cap aportació significativa de salinitat a Cardona, la vila de la sal per excel·lència. En canvi, sí que resulta afectat a Súria; a l’alçada del barri del Fusteret pateix un sobtat increment de salinitat fins als 300-350 mg Cl/L. Avall de Súria, l’aigua del Cardener no es pot destinar a potabilització amb mitjans convencionals pel seu excés de sal. L’aigua captada del nivell subalvi del Cardener i subministrada a Castellgalí no és pròpiament potable, sinó només sanitàriament admissible, una situació que es podria entendre i acceptar com a transitòria, però no de manera sistemàtica.

Amb les millores a la rasa del runam del Cogulló, la impermeabilització del runam de Vilafruns i la rasa al runam de la Botjosa, la salinització al Llobregat s’ha reduït, però continua entrant-hi subterràniament salmorra d’origen miner com a mínim als trams del pont Nou, de can Carreras i del polígon de l’Illa. Al deixar Sallent, l’aigua del Llobregat sol estar actualment al voltant dels 200 mg Cl/L, un valor encara alt però ja per sota del límit de 250 mg Cl/L de les aigües que es poden destinar a potabilització. Aquest valor fregant el límit de potabilitat de clorurs s’arrossega a les aigües subministrades a poblacions com Sant Vicenç de Castellet, Olesa de Montserrat, Abrera i Terrassa.
En ambdós rius s’observa com els increments de salinitat són sobtats, no pas graduals, que aquests salts s’esdevenen en trams prop de runams i que simultàniament, ben correlacionats, pugen a la vegada els clorurs i el potassi, l’element que la minera del Bages extreu a molta profunditat i que en part queda també als runams.

Les dues grans plantes potabilitzadores d’aigua del Llobregat, la d’Aigües del Ter-Llobregat a Abrera i la d’Aigües de Barcelona a Sant Joan Despí, han hagut d’instal·lar costosos tractaments d’electrodiàlisi o d’osmosi inversa per eliminar la sal que majoritàriament deriva de la mineria de potassa del Bages i dels seus residus. La posada en marxa d’aquestes instal·lacions va obligar a construir un nou col·lector de salmorres d’Abrera al Prat de Llobregat, paral·lel al vell que segueix en funcionament, per evacuar la salmorra de rebuig.

El col·lector de salmorres està envellit. Des dels seus inicis ha patit de l’ordre de 500 incidents amb vessament de salmorra amb conseqüències letals a la vegetació i al sòl. La servitud de pas del col·lector de les perilloses salmorres és una espasa de Damocles que penja permanentment al llarg de la riba del Cardener i del Llobregat. Els terminis per l’execució d’un nou col·lector de salmorres al servei de la mineria de potassa als trams del Bages s’han anat allargant; ara es parla del 2022.
L’obligació de restaurar els espais afectats per activitats mineres és vigent a Catalunya des de l’any 1983. Cap de les dues empreses mineres, ni Ercros ni Iberpotash / ICL Iberia, no ha restaurat res de res; la impermeabilització i restauració del runam de Vilafruns l’any 2011 va ser una acció de l’Agència Catalana de l’Aigua.

Un capítol a part dels impactes de la mineria el constitueix la subsidència o la inestabilitat del terreny minat per sota. El barri de L’Estació de Sallent, construït damunt de galeries de l’antiga mina Enrique, es va haver d’abandonar i enderrocar completament degut a la subsidència que provocava esquerdes als edificis i inseguretat.

“Davant de la tolerància administrativa a la contaminació salina de les aigües i a l’absència de restauració, els moviments populars han plantat cara per defensar allò més bàsic: la terra, l’aigua i una herència neta a les generacions futures.”

Fruit d’aquesta lluita són les 5 causes guanyades als jutjats per actors populars davant d’Iberpotash, la Generalitat i l’Ajuntament de Sallent que relaciona la taula 2. Es manté oberta una investigació de la Direcció General de Medi Ambient de la Comissió Europea, iniciada per l’advocat Sebastià Estradé, per la presumpta infracció dels runams salins del Bages a la Directiva marc de l’aigua i a la Directiva de gestió de residus miners.

L’any 2017, després d’un relleu en la direcció, ICL Iberia s’ha compromès a captar les surgències d’aigua salina dels municipis de Sallent, Santpedor, Callús i Súria, en compliment de la sentència 242/14 del 18.12.2014 del jutjat penal de Manresa. S’ha executat ja una llarga rasa drenant al vessant nord del runam del Cogulló i diversos pous per interceptar i bombar cap a la rasa perimetral de la superfície salmorra que circula subterràniament per estrats de calcària lacustre. El remei a la salinització de les aigües comença a estar traçat a base de més obres de captació de salmorra i col·lectors que s’han d’anar construint durant els propers anys. Però aquestes solucions de canonada final comporten, a més de les grans inversions inicials, les càrregues permanents de servituds a tercers, manteniment i despesa de funcionament.

“No hi ha, en canvi, un horitzó clar per la restauració dels gegantins runams salins.”

Des de Montsalat s’ha proposat l’aplicació d’elastòmers de poliuretà i de formigó per projecció sobre les superfícies salines, com a tècnica d’impermeabilització innovadora que possibiliti tant la restauració immediata com l’explotació posterior a l’escala i el ritme que el mercat demani. No s’ha avançat prou, per ara, en l’estudi d’aquesta opció tècnica, addicional a d’altres existents de clausura d’abocadors. Els programes presentats per ICL Iberia indiquen la retirada dels residus mitjançant l’explotació i venda de sal i, sobretot, l’enviament al mar en forma de salmorra a través del nou col·lector projectat, abans d’iniciar la restauració dels terrenys. ICL Iberia estima una durada de 50 anys per buidar de residus els runams de Sallent i no hi ha termini pel de Súria. L’aturada recent de l’explotació del runam Vell de Cardona pinta un panorama encara més fosc. Mentrestant, les muntanyes de residus salins a Súria i a Sallent segueixen creixent.

(*) Les superfícies dels runams tapats de Cabanasses i de Vilafruns no es computen al total