Estic convençut que el món com l’hem conegut, s’està acabant: la humanitat ha viscut una època de relativa abundància i aparent creixement, en base, sobretot, a l’explotació dels combustibles fòssils emmagatzemats durant milions d’anys. Això ha permès una certa prosperitat i redistribució de la riquesa i que el darrer capitalisme no tragués la seva cara més fosca. Les polítiques del wellfare o estat del benestar en són un exemple.
Això s’ha acabat i el capitalisme torna a mostrar-se com és de dur i cruel. En la seva etapa actual –que molts diuen serà la final- el capitalisme financer explota pobles sencers convertint-los en manufacturers de l’anomenat primer món , privant-lo de la possibilitat de viure per si sol. Per tenir més lligat aquest primer món, ha trobat la manera de treure beneficis dels béns comuns: en una primera fase, aprofitant-se’n fins a degradar-los i en una segona, anant a buscar aquest bé allà on encara existeix, o restaurant-lo a través de processos caríssims i revenent-lo més car a una població ja captiva.
El principal bé comú privatitzat és l’aigua i un cas de manual gairebé són els runams del Bages i com han estat explotats per la multinacional israeliana ICL. Per extreure la potassa ha fet servir uns sistemes que han contaminat per molts anys els recursos hídrics bàsics de la població catalana, rius i aqüífers, cosa que ha fet que els governs autonòmic i estatal haguessin de fer quantioses inversions per continuar servint aigua de boca a la població de la conca del Llobregat, des de Sallent fins a Barcelona. Un estudi econòmic exhaustiu ens mostraria que, a causa de la salinització, hem hagut d’invertir no només en plantes d’òsmosi i dessaladores, sinó també en els molts quilòmetres de tubs per portar aigua directament dels rius a les potabilitzadores, com el recentment construït des del pantà de la Llosa del Cavall a Súria o buscant sistemes alternatius de subministrament d’aigua de boca.
Els governs s’han mostrat febles davant les multinacionals: al Bages en tenim un exemple que fa anys que dura i n’hem vist el darrer episodi, fa quatre dies, quan el TSJC ha donat el permís per abocar 1,600.000 TM més al Cogulló, en una operació combinada d’elusió de responsabilitats: el Parlament aprovant una resolució covarda i la judicatura complaent i modificant l’aplicació de la llei , no fent cas de l’interès general expressat per Directives europees ni de les sentències anteriors .
Molta gent, entre ells nosaltres, hem lluitat per introduir racionalitat i sentit comú en aquesta qüestió, per aconseguir que ICL pagués part del que ens ha robat, per aconseguir que aquests diners fossin retornats i s’invertissin en la restauració del territori, per aconseguir que el conjunt de la societat ( govern, ajuntaments, sindicats, treballadors, tècnics) recuperés i es fes amo, s’apoderés del que era seu i ens ha estat pres, perquè tot plegat tornés a procurar l’interès del conjunt.
La notícia de que persones particulars demanaven indemnitzacions milionàries a Iberpotash em va fer pensar que com que el govern feble (o afavoridor d’ interessos privats abans que els dels seus governats ) no liderava cap procés, ni promovia una recuperació que ens fos útil a tots, cadascú tirava pel seu cantó. Penso jo: on aniran a parar aquestes indemnitzacions? Restauraran les rieres i aqüífers o més aviat serviran per fer un altre tub per tal que el litigant no es queixi més i el conjunt de la població estigui encara més malament?
Aquí ve que vaig recordar en el que deia Gramsci, pensador profund, de que en el temps de canvi sorgeixen els monstres i com que ningú és capaç de parar els peus als lladres aquests, ni de liderar un procés d’empoderament del conjunt de la població, doncs sorgeixen particulars que miren només per ells i, talment voltors, es llencen sobre la presa – ICL- que es mostra ferida, però s’hi llencen i esgarrapen i mosseguen… no per aconseguir una millora general, sinó per treure’n un ( dubtós) benefici particular.
Jep Ribera, amb l’acord de la Plataforma ProuSal
Les obres es van fer a la muntanya de Vilafruns, formada per les impureses i el rebuig de la sal que durant molts anys s’havia anat extraient de les mines d’Iberpotash. El 2010 es va començar una espectacular obra d’enginyeria, que consistia bàsicament a tapar-la amb tres capes impermeables i una de terra i vegetació, per impedir la salinització de l’aigua.