Continuant amb les reflexions sobre la notícia apareguda a Regió7 “L´obra per tapar el runam de Vilafruns acapara la inversió del Govern al Bages. El cobriment de la muntanya de residu, amb 6,3 milions, absorbeix el 10% del pressupost del 2010”.
Com tots sabem, sense entrar en detalls, aquest projecte neix a l’entorn de la plataforma Montsalat(http://www.lasequia.org/montsalat/, l’entrada del dia 12.12.2006 : Opinió de Montsalat sobre el projecte d’ampliació del col·lector de salmorres de la conca del Llobregat), que denuncia la salinització de Llobregat i el Cardener des del 1997, que va aconseguir amb els seus esforços una denúncia del Fiscal de Medi Ambient l’any 2003, denúncia que cap sr. jutge no ha pogut tirar endavant en tot aquest temps (els camins del poder són inescrutables?), que va realitzar una denúncia al Parlament Europeu, és clar, desestimada (els camins del poder són...) i que ha recollit una dilatada mostra d’analítiques que demostren empíricament que la salinització de Llobregat i Cardener és realment fruit de la mineria i no pas a “efectes naturals” com defensa Iberpotash. Dic tot això, sense voler entrar en massa detalls, per il·lustrar el convenciment que una proposta tan “superficial” (mai millor dit) com la de tapar un runam, pensem, neix de la bona intenció, de la mateixa voluntat possibilista de que se’ns ha acusat a Prousal diverses vegades. El dilema rau en la pregunta “fins a quin nivell baixem el llistó”?.
Inicialment vam respondre a aquest projecte de forma emocional, en l’article “Tapem les vergonyes”. Més tard i a petició nostra, per allà el Gener del 2008, la gent de Montsalat i en Ricard Planas, un dels enginyers que han desenvolupat el projecte, van ser tan amables de venir a explicar-nos-en els detalls, amb “pels i senyals”.
La idea és cobrir el runam amb vàries capes d’aïllants, tècnica assajada en altres llocs d’Europa . El punt a favor seria que, ben fet , s’aïllaria el runam de la pluja i del fenomen de l’ higroscòpia (efecte pel qual, la sal acumulada a l’intemperie absorbeix l’ humitat ambiental i va “suant” salmorra encara que no plogui). Les dificultats tècniques principals són: 1.No s’ha provat amb superfícies tan “grans” com el runam de Vilafruns. 2.Per poder-ho “muntar” les pendents han de ser molt suaus. Per altra banda, el fabricant de l’aïllant afirma que aquest pot resistir prop de 100 anys, però en garanteix 50 per escrit.
Sembla que si Vilafruns dóna problemes per superfície i pendents, aquest projecte no és aplicable als runams de major envergadura (com aconseguir que el runam del Cogulló tingui un pendent suau? escampant-lo per tot el Bages?), que per molt bona voluntat que s’hi posi, té una incidència mínima en el problema de la salinització de l’aigua, i que l’únic benefici que comportarà serà de propaganda “barata” pels polítics, en el sentit de “ei! que ja estem fent coses!” , per només, aplaçar el problema 300 anys més.
Conclusió: Continuem pensant que es Tapen les Vergonyes i prou (que els polítics ho hagin acceptat ens ho confirma). Hem de continuar lluitant.