18/04/2010
Sallent, poble de llibre
S’acosta Sant Jordi i si la
meteorologia ho permet, sortirem al carrer, comprarem roses, tots
contents, ens farem un fart de “putinejar” llibres i llibres, tractant
de captar un missatge, una història que ens captivi, un senyal tel·lúric
que ens animi a comprar-ne algun per accedir a l’univers paral·lel que
ens amaga. Potser triarem novel·la negra, amb els seus antiherois duals,
marginals, amb un peu al Bé i un al Mal, i els seus arguments
laberíntics i escabrosos. Potser ens decantarem pel drama lacrimògen,
amb els seus personatges resistents fins a l’impossible, tan desgraciats
i maltractats per la vida que gairebé desitges que morin perquè se’ls
acabi el patiment. Potser l’opció serà l’últim “hit” de l’Al Gore, ara
guru ecologista després del seu pas pel govern dels Estats Units (un
paradoxa majúscula, vaja, com si veiéssim Hitler presidint l’O.N.U.). Si
no, sempre ens queda el terror gòtic, la ciència ficció, l’humor,
l’auto-ajuda...
De totes maneres, si l’economia us escanya aquest dia, o no trobeu “la
vostra història” a les paradetes literàries, i no per això voleu de
deixar d’explorar misteris insondables, drama, humor i altres emocions
extremes... aleshores mireu els runams, penseu en el poble on viviu,
reflexioneu en els últims 4 anys d’història de Sallent, en què ha pogut
passar per convertir-nos en una mena d’explotació colonial com les del
segle XIX. Sovint diuen que la realitat supera la ficció. Això és
Sallent, forat que s’enfonsa agredit per una explotació colonial, amb
una “casta local dirigent” que només es baralla per les engrunes que
cauen de la taula, amb una “casta nacional dirigent” al servei dels
“colons explotadors”.
Aquesta
història ho té tot. Té antiherois, un argument laberíntic i escabrós.
Té drama, el d’un poble sense teixit industrial que mor lentament,
agredit, venut a preu de ganga, amb uns vilatans resistents fins a
l’impossible. Té hipocresia, paradoxa, corrupció, episodis d’aplicació
legal que semblen trets del Far-West o situacions barroques i
“rocambolesques” que semblen manllevades del terror gòtic. Potser
hauríem de rellegir aquesta història en clau d’humor, absurd i
histriònic, per tal de no parar bojos.
Mireu... l’únic que no tenim
és auto-ajuda...ni ciència ficció. Certament això és el que ens cal.
Sumar prou parells de mans per bellugar aquesta amenaça, una mica
d’auto-ajuda col·lectiva per aconseguir una mica de ciència ficció, un
tastet d’esperança, un bocí de futur.
Aquest article té 2 comentaris.
Comentari de David del dia 15/05/2010
Malauradament, per evitar canvis en una situació que no pot ser millor per a ells, Iberpotash dinamita qualsevol intent de diàleg o de cerca de solucions amb l'estratègia de l'extorsió, amb el fantasma dels acomiadaments.
El més trist de tot, és que qui fa viable i efectiva aquesta extorsió, són els polítics, els sindicats (que han oblidat per complet que precisament l'orígen del sindicalisme era lluitar contra l'explotació i el xantatge de l'empresa cap el treballador indefens) i és clar, tots els ciutadans que mirem, callem i paguem.