Iberpotash, farem salat

  • “El símptoma es diu escalfament climàtic, però la malaltia es diu capitalisme”

    Jorge Riechmann

    Sovint un sol conflicte pot fer de mirall del país que som. A vegades una sola causa pot revelar-nos com rutllem encara. Hi ha sempre la versió oficial -oficiada pels oficials del sistema- però sempre hi ha l’altra cara de la Lluna. Mai hi ha història sense contrahistòria: la que s’imposa des de dalt, la que resisteix des de baix. Si alguna cosa ensenyava a aprendre l’enyorat Xavier Vinader era a preguntar tres cops i a no conformar-se mai amb la primera resposta del poder. Preguntar, repreguntar, contrapreguntar. Fins que la realitat surés, malgrat que fos salada i del tot decebedora. És el que passa amb tot el que envolta l’empresa Iberpotash. Llei del silenci, maquillatge impossible i relacions triangulars -diner, política, mitjans- de poder. Fractura ecològica i factura social, els fets són el que són i no els que proclama la televisió, malgrat la lluita veïnal, social i ecologista que fa dues dècades que ho denuncia, en la solitud de la dignitat. A pams, que la muntanya de runam salí fa pujada. I molta. Com la factura que paguem entre tots.

    Fets, no paraules. La salinització del riu Llobregat és d’una evidència empírica i científica tan indiscutible com antiga. Metàfora nacional: som un país que dessalinitza rius… d’aigua dolça. El procés continuat -passat i present- de contaminació salina afecta rius, torrents i aqüífers, compromet l’agricultura, i afecta les persones. Fins i tot la Generalitat, quan Europa pregunta, li respon acreditant “el notable impacte que té en el medi ambient en general i, en particular, en els recursos hídrics de la conca del Llobregat […] la contaminació salina de les aigües superficials i subterrànies, que està provocant nombrosos problemes i afectant la qualitat de l’aigua per al consum humà”. Ja saben, tot poder afirma en privat el que nega en públic: els rigors roïns d’un cinisme hipòcrita.

    Sentències, no acusacions. Poder del diner i diner del poder, un editorial de la revista corporativa d’Iberpotash -membre de l’executiva de Foment- alertava d’acusacions falses. Surrealisme tràgic, centrem-nos, doncs, en les inapel·lables sentències fermes: les de l’Audiència de Barcelona, les del TSJC, les del Tribunal Suprem. Les que acrediten la contaminació, certifiquen l’omissió -desídia i inanició- de protecció de l’entorn, condemnen directius a presó i ordenen retirar la muntanya de sal de Sallent. Inquieta saber que l’acord entre Generalitat i empresa és que el runam salí serà retirat abans de l’any… 2065. D’aquí 50 anys i sense esclarir, mal averany, qui ho pagarà.

    Deutes, no beneficis. De negoci privat i factura pública, l’estimació de la UE -gens sospitosa d’anticapitalisme- sosté que un 92% del cost de reparar la contaminació és públic. La despesa pública de l’ACA i, entre d’altres, el col·lector de salmorres que arriba a la Mediterrània ens ha costat, pel cap baix, 300 milions d’euros. La planta dessalinitzadora d’Abrera ens surt a 3 milions cada any per poder abastar Barcelona d’aigua de beure. Fins i tot va caure un barri sencer, el de l’Estació, que va haver de ser reallotjat -300 famílies- i ens va costar 100 milions més. Aleshores la responsable era Potasses del Llobregat, comprada després per una Iberpotash que endeuta un país sobreendeutat.

    Guerra, no pau. Per si no fos prou, de cirereta, l’injust teló de fons de Palestina. Perquè Iberpotash, empresa de matriu israeliana, contribueix a finançar la guerra i és còmplice directe del règim d’apartheid dels territoris ocupats palestins. Paga i promou -programa Apadrina un Soldat- les polítiques colonials, expansionistes i militaristes israelianes.

    Anuncis, no notícies. Tota propaganda vulnera el dret a la informació, però si es cola com a notícia en un mitjà públic, frega la vergonya. El divendres 10 de juny a l’Ajuntament de Barcelona es van presentar les conclusions de la Plataforma Prou Sal i BDS Catalunya sobre l’activitat d’Iberpotash. Tota la premsa hi era convocada. TV3, la nostra, no hi va assistir: no ho discuteixo. Al TN migdia no en van dir res. Al de la nit, sí: una contrapeça, però dedicada íntegrament a lloar l’empresa. Ni piu de la denúncia de Prou Sal. M’encantaria veure, entre bambolines, com es va confegir aquella peça (des)informativa. La fàcil metàfora tèxtil és que qui informava, a peu de mina, ho feia amb l’armilla posada d’Iberpotash. I per alguna cosa deu ser que l’ Anuari dels silencis mediàtics del Grup de Periodistes Ramon Barnils incorpora el cas d’Iberpotash i el runam salí com un dels casos destacats.

    En tot plegat, falta la pregunta d’or. Què ha fet la Generalitat, la conselleria, el Govern? Bé, som-hi, que n’hi ha per llogar-hi cadires. Primera, concedir el 2008 una llicència ambiental pel runam, decretada il·legal: no riguin gaire, que la va concedir un conseller ecosocialista del tripartit. Ecologistes de debò. Segona, el novembre passat compareixien al costat dels directius d’Iberpotash Santi Vila i Felip Puig, Govern en funcions, per decretar per decret l’activitat de l’empresa com “d’interès públic” #oletu. Després d’aquell anunci encara arribarien dos expedients oberts per la UE contra la Generalitat: una per contaminació i l’altra per ajuts públics il·legítims (7,9 milions d’euros). I al febrer l’Audiència de Barcelona condemnava Iberpotash a pagar la necessària recuperació ecològica. Mentrestant, el nou PDU de la mineria del Bages anuncia perillosament que se seguirà posant el territori al servei de l’empresa. Com cou que no n’aprenem.

    La broma de mirar a una altra banda, de riure-li les gràcies a les multinacionals, pot sortir encara més cara si tot acaba, com és previsible, en multes milionàries imposades per la UE. És sabut que les tensions entre indústria extractiva i qualitat de vida, sindicalisme i ecologisme, no són noves. Però caldrà anar obrint el debat sobre un business friendly que també trinxa el país. Iberpotash: contaminació cronificada, deute públic derivat i complicitat amb la sorda guerra llarga a Palestina. Com en el procés, de l’únic que podem estar satisfets és de tenir veïnes i veïns que resisteixen i no defalleixen.

    Finalment: Iberpotash, raó d’estat? Raó de mercat? Línia vermella? Per què? Si no és demanar gaire, que diria Martí i Pol, esperem no fer salat. I que, en un país normal, en la República que vindrà, cada dia es protegeixi el territori per a les generacions futures, on qui contamini pagui i on sempre siguem còmplices de la pau. Mai de la guerra. Sigui contra l’aigua, l’entorn, els veïns o els palestins.

    David Fernàndez 18/06/2016 18:49