Prou sal a l’aigua: ni a Catalunya, ni a Hessen

Abocament d’aigües residuals al riu Werra a l’alçada de l’afluent Ulster

Amb motiu de la primera trobada entre la plataforma  Prousal, la Werra und Weser Anrainerkonferenz i la diputada del partit alemany Die Linke, Marjana Schott, resumim: “, s’ha d’acabar  la salinització dels rius i dels aqüífers subterranis deguda a la producció de potassa, tant a Hessen com a Catalunya”.

Demanem de manera conjunta que es faci servir la tecnologia moderna per evitar els residus salins. No es poden acceptar més incompliments de les Directives Europees i evidentment cal fer valer  el principi de  qui contamina, que pagui. Ens sembla important que la Comissió Europea  doni un tracte igual a totes les regions.

Estem  segurs  que l’única manera possible  de protegir els llocs de treball de la mineria a llarg termini només serà   amb una producció sostenible.

Trobareu més informació aquí: Waterkant 2016-04_36_CA

Memòries salades d’una lluita política

Més enllà del litigi amb l’empresa Iberpotash, el conflicte socioambiental que es viu al Bages amb les mines de potassa i la salinització del riu Llobregat compta amb gairebé un segle d’història. En aquest article, s’analitza en vista dels esdeveniments actuals.

riu-de-gent

Poc abans de l’estiu, representants de la plataforma ciutadana Prou Sal i de BDS  Bages es van desplaçar a Barcelona per reunir-se amb la tinenta d’alcalde d’Ecologia, Urbanisme i Mobilitat de l’Ajuntament de la ciutat. L’objectiu de la visita era presentar les conclusions del judici popular a l’empresa minera
Iberpotash, celebrat a Manresa el novembre de 2015, i demanar la implicació del consistori barceloní en les causes judicials obertes.

La restauració dels runams de residus salins resultants de l’explotació de les mines de potassa, així com la salinització dels aqüífers i les aigües del riu Llobregat, consumides a l’àrea metropolitana de Barcelona, ha originat diferents processos judicials des de finals dels anys 90. Actualment, ja hi ha diverses
sentències fermes, entre les quals trobem una condemna penal contra directius de l’empresa per haver comès un delicte ecològic. A més, la Unió Europea manté oberts dos expedients contra l’Estat espanyol que estan directament relacionats amb l’explotació d’Iberpotash: un d’ells investiga possibles ajudes illegals; l’altre, la vulneració del principi de qui contamina paga.
Després de la reunió, Janet Sanz, representant de l’Ajuntament barceloní, va anunciar que cercarien maneres de donar visibilitat a les reclamacions de les entitats bagenques. La reunió i la posterior roda de premsa van tenir un ressò
mediàtic escàs, com acostuma a passar amb certes notícies relacionades amb l’empresa. Iberpotash és una de les protagonistes de l’Anuari Media.cat dels silencis mediàtics de 2016. En qualsevol cas, més enllà de l’agitada actualitat, resulta difícil trobar un conflicte socioambiental amb una història més llarga que
aquest al territori català. Les plataformes Prou Sal i Montsalat han protagonitzat la lluita durant el segle XXI, en bona part des de l’adquisició de les mines per part d’Iberpotash l’any 1998 i la ulterior expansió de l’activitat. Però, a finals de la dècada dels 70, la Marxa del Llobregat, impulsada pel Grup de Defensa del Medi Ambient del Prat de Llobregat, ja havia denunciat la salinització dels rius. Fins i tot abans dels 40 anys de dictadura i de la Guerra Civil, alguns militants destacats de la CNT van jugar un paper central en el moviment que, durant els anys 30, va
denunciar la degradació dels rius Llobregat i Cardener.
Els orígens de l’explotació

L’activitat minera, iniciada durant els anys 20, va ser denunciada per primera  vegada per impurificar les aigües dels rius el 1926. Però va ser l’obertura democràtica de la Segona República el que propicià un debat ampli, tant a la premsa com al Parlament, sobre com es podia compatibilitzar l’expansió de
la mineria potàssica amb el manteniment de la qualitat de les aigües i la conservació de la natura. L’any 1933, el Parlament de la Generalitat republicana va aprovar una moderna llei de salinitat per unanimitat i les diferents empreses mineres aleshores existents al Bages van ser multades repetidament per excedir
els límits establerts. Tot i així, la salinització del subministrament de Barcelona va créixer de manera alarmant.
Militants de la CNT, com el geòleg Albert Carsí, van divulgar el problema a les pàgines de Solidaridad Obrera i van participar de les protestes. L’any 1934, Carsí va presentar la conferència “La lluita per l’aigua” a l’Ateneu Enciclopèdic Sempre
Avant, situat al carrer Riego del barri de Sants. Poques setmanes després, ell mateix va encapçalar una sortida organitzada pel mateix ateneu que incloïa un viatge al Bages per visitar les mines de Cardona. L’any següent, al costat d’Àngela Graupera (escriptora i membre de l’Agrupació Femenina de Propaganda Cooperatista) i del jove doctor anarcosindicalista Fèlix Martí Ibàñez, Carsí va presidir un “míting monstre” contra la impurificació de les aigües del Cardener i el Llobregat al Kursaal de Manresa.
El mateix any, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua del Llobregat esdevingués massa salada per beure, en un moment en què la ciutat encara no transvasava aigua del Ter i la tecnologia existent no permetia la dessalinització. La controvèrsia, àmpliament comentada a la premsa, va fer les delícies dels setmanaris satírics. Els mai innocents redactors de  l’Esquella de la Torrat xa culpaven “la potassa de Súria” d’embrutar els rius, aclarint després que es referien a l’empresa concessionària de les
mines. Des de les pàgines de La Publicitat, il·lustradors com Apa –Feliu Elias– imaginaven una ciutat futura en què caldria beure l’aigua amb màscara.
Canvis estroncats amb la guerra
La voluntat política del govern de la Generalitat es manifestà amb l’establiment d’una xarxa de control de la qualitat de les aigües. També s’inicià la redacció d’un projecte de canal collector que havia de recollir les salmorres que les mines vessaven als rius i portar-les fins al mar. El projecte va ser inclòs al pla d’obres de la Generalitat, però va topar amb l’obstacle del finançament.
“Si això ho hagués fet un extremista –clamava L’Esquella de la Torratxa el març de 1935, en referència als vessaments–, tot seria parlar dels estralls del  comunisme i de l’escola laica.
Abans dels 40 anys de dictadura, alguns militants de la CNT van jugar un paper central en el moviment que va denunciar la degradació dels rius Llobregat i  Cardener. Ja el 1935, el Laboratori Municipal de Barcelona va advertir l’Ajuntament del risc que l’aigua provinent del Llobregat esdevingués massa salada per beur.

Podeu llegir l’ article complet de Santiago Gorostiza  (@sgoros  historiador, un dels autors del llibre ‘Rius de Sal’ (Edicions del Llobregat, 2015) ) a  LaDirecta, núm 414